Contemplava amb gran art de contemplació l'ermità déus, com sentí un aucell qui cantava l'alba, en la selva montserratina. S'hi apropà l'ermità, i digué a l'aucell:
—Si no ens entenem per llenguatge, entenguem-nos per amor; car en el teu cant es representa a mos ulls mon amat.
Encontinent l'aucell finí son cant, i l'ermità se sentí morir, a l'alba. Gran fou el desconhort que el llanguí, i cogità morir, i hagué paor fins que remembrà son amat. I llevà's i udolà a les gents qui traginaven per la carrera de Barcinona aitals udols:
—Ah, senyors!, per ço que mort ni perills no temeu, ameu honrar mon amat! Car benanança és malanança sostinguda per amor!
Embegut de caritat, amor, l'ermità, que havia una mica massa pipat, anà a abraçar-se amb totes les gents, i els besava en la boca, plorant per omplir tots els mars de la Terra, la Lluna i Mart. Cantava i plorava cants a l'amat, i deia que més ivarçosa cosa és amor en coratge d'amant, que llamp en resplendor i tro en oïment, i més viva és aigua en plor que en onades de mar, i més a prop és el sospir a l'amor que la neu a la blancor.
I les contorsions de dolor i sos treballs, qui us els podria recontar? I la gran meravella que fou entre la gernació, qui us la podria explanar? I la infinita amor que somogué aquell matí la muntanya màgica, qui us la podria nombrar?
L'ermità seié sota el seu arbre, conversà una estona amb l'arbre, l'aucell i el lloc, i finalment féu semblant pregària:
—Tu ets tot, i per tot, i en tot, i amb tot. Et vull tot, per ço que hagi i sigui tot en mi. Car no et puc haver tot sens que no sigui de tu, hages-me tot, i jo a tu tot, car tu ets tal tot, que pots abundar a ésser tot de cascú qui és dóna a tu tot.
Só qui só, que no só io,
puix d'amor mudat me só.
Io crec cert que res no sia,
o, si só, só fantasia,
o algun home que somia
que ve a alcançar algun do,
puix d'amor mudat me só.
Só del tot transfigurat;
só aquell que era llibertat,
i ara d'amors cativat
me veig molt fora raó,
puix d'amor mudat me só.
Si só, puix que en lo món vixc
i a mi mateix avorrixc,
i segons que discernixc
veig cell qui em dóna passió
puix d'amor mudat me só.
I adormí's entre sospirs i benances.
*[La pregrària és un poema de Joan Timoneda. En aquest post he afusellat El llibre d'amic i amat de Llull, que forma part del Llibre d'Evast e Blanquerna. En altres diguem-ne capítols de l'Ermità he afusellat altres fragments del llibre.]
