I ara vet-los aquí tots dos en la fosca solitud de Gualdors, amb aquell sentiment inefable que els torna a unir en comunió d'esperit, després que la matèria l'hagués trencada. Tots dos, enderiats en la seva cabòria, sols enmig les multituds, il·luminats per un llum damunt l'assortit dels licors, que els cobria d'un halo sacrosant i que projectava al terra una sola ombra d'ells dos.
Sembla com si ara Gualdors s'hagués purificat en la serenor del crepuscle, i sembla que el panteix espiritual embolcalli tots dos com a pare i fill: ara, en aquest cau de merda i porqueria, tot és net, pur, car, cast, colt, perquè sembla que ara hom ha bastit la seva caverna particular, en què els fantasmes ja no assetgen, en què el fill, benamat, ha estat immolat per l'Ideal absolut, absolutament abstracte, abstrusament fútil. Sota les clarors, més enllà de les llums enlluernadores, enllà de la nostra retòrica buida, les larves reals ens rosseguen els budells, els ulls, ens fan anorcs i ens copen el ses. Gualdors acollidor, Collserola enjardinada, i les petites cases disperses que agombolades pel Dret Romà van encenen llums pàl·lids. Urbs, ceps, orbs, plebs, pugeu a casa vostra, enceneu un llum —que la noia encèn—, resteu un moment al portal i contempleu la beatitud del paisatge, reposeu i mengeu herba, espereu nit closa, que us acaroni el pleniluni i que la vostra ombra sola es retalli a la paret, d'esma apropeu-vos-hi i, extraient la ploma de gran fol·liculari de la vostra butxaca, de tal guisa armada la vostra mà, clandestinament i amb delectança pausada inscriviu, a la paret:
«Aquí rau l'amistat perfecta»
Ara l'home s'ha girat. Ha mirat per la finestra i ha vist el rierol de la canonada desaiguant camí avall, pampalluguejant per la lluna. I en obrir la porta del lavabo i retornar a Gualdors, l'orgue mut ha saltat pels aires o s'ha fos i ha esdevingut teranyina que els retindrà tots dos dins aquell antre.
