Dues coses, però, venien a ajuntar-los, ja per no separar-los mai més: les cinc hores i la bellesa. L'un, «Goita goita!», l'altre al punt el mateix feia, i en comunió d'esperits, en harmonia interna, hel·lènica, mediterrània, serena, ciutadana, arbitrària, ajuntaven llurs mans en perfecte ordre individual, que se'ls emmenava en una bella amplitud de gestos de mans i braços que traçaven en l'aire perfectes trajectòries elíptiques com les dels satèl·lits entorn llur sol... Es junyien ambdós en un sol ens a l'hora exacta del Manhattan, exultaven llurs mans enllaçades. Cada mà anhelava, aspirava a apropiar-se el món a cada instant. Tot baixant, ella es delia per civilitzar el món, com eren civilitzats llurs cors.
«Així és l'anhel de cascú, així serà el conhort de tot hom», pensava ell llavors. Pensava ella així també? El fet és que ella s'embafava del moment i les seves mans no se separaven: s'acomodada a l'escalf del pit d'ell i més aviat no pensava. Tota bellesa posterior estaria consignada per dos braços lligats.
Els puigs de Collserola estan sotmesos al jou de l'home, clivellats per carreteres, escapçats per pedreres de cimenteres, torturats per urbanitzacions: la natura és subjugada per la poesia, l'acció imperial de la civilització! Les obagues llenegadisses, els porcs senglars salvatges que furetegen les escombraries i s'esmunyen en jardins geomètrics, rates, arbres tombats...
«Apoteòsic, d'enroscades trompes
soni l'esclat imperial. Un jorn,
pels lapidaris, nodridors de pompes,
pròdiga fores, atorgant sojorn.
Pròdiga fores, per la gent del Laci...»
Com un cigne blanc, magnificent ell s'estarrufa vora d'ella. Mes vist des de l'altura del temps, hi havia en ell quelcom de massa bla, o alguna cosa de massa cairuda, com en un parc que de tan exuberant esdevé un bosc selvàtic. El seu esguard, aparentant l'eixutesa dels cims diamantins, per dins era neu que es fonia en llàgrimes glaçades que gota a gota obrien una gran espluga de buidor. Va obsedir-lo un pensament insidiós: «Ella és la bullenta escalfor del Manhattan». Aquesta paraula no va dir-la a l'amiga, és clar. Però en cercar els ulls d'ella, va veure que ella conscientment els esquivava, com aquell qui ha endevinat la insana curiositat d'una vergonya.
