És gairebé moda dir que sempre caiem al Clot, però les dades de què jo disposo ho desmenteixen. Des del 2004 hi hem actuat quatre cops. Aquell any vem fer 2de6, 3de6, 4de6a, i jo era un novato total i no sabia res de castells (no és que en sàpiga gaire més ara). Tot just va ser la meva segona diada. L'any següent vem completar 3d6, 4d6, 2d6 i dos pilars de quatre. És curiós llegir com va anar la Torre de Sis d'aquell any: «A tercera ronda hem completat una torre de sis on, albíxeres!, han pujat una acotxadora i una enxaneta de mida homologada. L'enxaneta havia fet castells de set però va estar un temps sense venir després d'una caiguda que li va fer agafar por. Encara en té, però té moltes ganes de fer castells, és un goig aquesta nena. Amb canalleta així podríem recuperar, espero, el pilar de cinc i el quatre de set amb l'agulla. Fins i tot podríem fer coses més elevades. Hoc, ja baixo del núvol.»
Que lluny del que vem fer ahir! Resulta que enguany no hem fet cap 3 ni cap 4 de sis pisos en tota la temporada, i la torre l'hem pujada un pis. Inimaginable el 2005. Els dos anys següents no vem actuar al Clot. L'any passat ens va caure el 5de7 de forma inopinada, com sempre dic. Després del daltabaix vem provar un 2de6 per reprendre l'esma. Deia: «D'aquesta manera, a repetició hem aixecat un 2de6 que ha estat molt mal lligat i que feia patir i que ha calgut suar perquè no s'ensorrés com un castell de cartes. Per la part que em toca, la pinya ha lligat molt malament els segons i el tronc s'ha entregirat moltíssim.» Quina diferència, també, amb aquest diumenge.
Ahir va ser un nou cim de la nostra trajectòria. Si l'any passat la llenya del 5de7 ens va servir per aprendre a encaixar les ventallades i vem ser capaços de descarregar un 4de7 molt treballat a tercera ronda, ara ens ha tocat encarar-nos amb la caiguda d'un castell inèdit. Hem sabut redreçar-nos i descarregar 3de7 i 3de7a, aquest 2009, però crec que la nostra relació amb la llenya encara no ha madurat. Jo he patit mil hòsties amb els Ganàpies, sé què és celebrar un castell límit només carregat, l'eufòria que es viu i l'esperit de voler superar-ho. Aquí, a Esplugues, és molt diferent. I ja està bé que sigui diferent, tenim un estil propi molt segur que està donant molt bons resultats. Però aquesta por de caure que tenim, la manca d'il·lusió per una fita tan important, la celebració soporífera de diumenge, les cares llargues i les pomes agres, això no s'hi esqueia, ahir.
Jo no vull comprendre aquesta actitud, ni la comparteixo. Assumeixo com a pròpia, orgullosament, la manera de preparar els castells, de tirar-los a plaça, d'anar a poc a poc i bona lletra, no estirar mai més el castell que la pinya, etc. Però el que no puc veure és que haguem assolit el que hem fet i la gent se'n vagi a casa, no brindi, ni cridi ni canti. Ai!
Això era el que criticava ahir. No veig per què no s'ha de celebrar l'èxit radiant de la torre. No crec pas que renunciem a la nostra identitat per celebrar una torre de set només carregada. Aquesta Colla, realment, no ho entén. O potser sóc jo qui no ho entén. Ja dic que no vull comprendre aquesta actitud, que no comparteixo.
A la croniqueta del 2004 comentava que el 15 de novembre era el dia mundial sense alcohol. Potser aquesta va ser la raó veritable que explica una celebració tan deslluïda. Però jo no vaig celebrar l'efemèride, vaig celebrar el castell amb cava a raig fet. Com crec que s'hi esqueia. Semblava que haguéssim anat al clot, no pas al Clot a fer història. Era un enterrament.
