Diada molt estranya ahir, impaïble, com la intoxicació etílica que encara em dura. Qui la pot pair? Jo, personalment, no la vaig pair en tot ahir. Conversant amb gent de seny de la Colla, no pas tocacampanes com jo, veia que sí, que vale, que d'acord, bla bla. Però ahir certament no se'm va travessar la torre o el tres amb agulla, se'm va travessar la Colla sencera, la forma de fer i de ser, i no hi ha res a fer contra això, sinó emborratxar-se fins a perdre la consciència i tal dia farà un any.
Val a dir que les coses canvien d'un temps ençà, i me'n gaubo extremament. En tot cas, la flaire general és la d'ahir. Som com som, vés a sapiguer per què, i el cas és que difícilment girarà com un mitjó. Som com som, i potser com cal que siguem.
No estic dient res de res, perquè res no tinc a dir llevat de la foguerada de la ràbia que em bullia ahir i que ara ja va de baixa, i que reposada com convé ha de donar a les coses la justa mesura —segurament no, però tant és. Vull dir per començar que ahir no celebràvem res, el dia de celebració hauria d'haver estat una setmana abans. Ahir no hi fèiem gaire res, al local; vem veure el Barça que a sobre va empatar, i durant un parell d'hores la majoria del jovent era a Sant Just en no sé quin acte al Casal de Joves. En tornar a quarts de dues jo anava ja molt torrat i amb les coses clares respecte a la diada i la temporada. Així que en tornar ells jo ja estava gairebé de retirada, tot i que vaig aguantar un parell o tres de cubates més, per la qual cosa vaig oferir la imatge lamentable habitual de borratxo que va pel món donant-se de cap contra parets i cantonades.
Bé, que vem començar amb el Cinc de Set, que es va fer ben quadrat i de bona estampa i bella factura, com diuen els que hi entenen molt. A segona ronda tocava esfetgegar-se així com cal amb el Dos de Set, que havia patit algun canvi en esguard del de feia una setmana. Als meus ulls, el canvi més important era el fet que els segons pujaven per un baix diferent, o que els baixos estaven canviats. Això feia que l'agulla estigués encarada amb el segon més feble, però també que aquell rengle estigués molt més alt que l'altre. M'expliquen que és normal que els segons, a la nostra colla, sempre estiguin tancats a la torre, per no sé quins collons, i que els terços l'obrin. Però aquest fet junt amb el desnivell a segons va destarotar el castell, que malgrat tot estava molt ben parat fins gairebé al final, que hi va haver una vergassada en el moment que l'acotxadora s'hi col·locava. Ha passat que la canalla ha dubtat, ha temut, se n'ha desdit i l'ha fet baixar. Un altre cop la torre millor assajada del món no ha pogut ser completada, aquest cop ni tan sols carregada. La raó és que la torre és molt puta, però també, al meu parer, és cosa de com és aquesta colla, exageradament curosa i asseguradora, quan no hi ha cap altra colla al món casteller que es prepari tant i tant abans de tirar a plaça. Hi manca la mentalitat d'Aníbal, que per on trepitjava ja no hi creixia més l'herba. Falta, crec jo, l'acceptació de la llenya, la mentalitat de poder caure, que els iaios callin d'una vegada i que la canalla ho assumeixi amb totes les lletres: LA TORRE, CAU. I si cau la torre, cau tota la colla, no només un terç o una enxaneta. Però això tan evident i palmari sembla una quimera en aquesta colla, paròdia dels Capgrossos a nivell de 7 pisos. També cal, però, entrenament físic per a tronc i pinya, però això ja són figues d'un altre paner. No anirem gaire més lluny amb la forma física de la gent que hi campa ara, com ara jo, escanyolit cum laude.
Hem desmuntat la torre. Caldrà preparar molt millor la canalla, tant a nivell tècnic com mental, per l'any vinent si volem seguir creixent. En repetició hem descarregat el 4de7a, que ha estat bé, no tinc idea si ha tremolat el quatre o el pilar, em penso que hi ha hagut algun desarranjament típic, però jo ja no estava pel cas. A tercera ronda era el torn del 3de7a, que no s'ha fet per problemes amb la canalla, que déu ens guard per l'any vinent si continua com ahir, quin desastre. Després d'aguantar tres hores el cony de castell, a l'enxaneta del pilar no se li acut res més que fotre el camp i passar de coronar-lo. Malson. Pesombre. Cataclisme. I plorera per la plaça. Jo no ploro mai, però tenia molta ràbia, ahir, per tot plegat, i la foguerada encara no s'ha apagat del tot.
Vem plegar amb un vano de cinc, molt bé. I ara, què? Doncs ara a descansar fins l'any vinent, i que tot vagi millor encara que enguany. Que ens passi la intoxicació etílica i pensem amb més serenor.
Prediada de Minyons
Cargolins: 5de7, id2de7, 4de7a, id3de7a, vano5
Minyons: 2de8f, 3de9f, 5de8, Pde6
