Castanyada is not Halloween, però ahir el local de castells estava totalment guarnit i ambientat com a túnel del terror. La canalla cridava i plorava de por, espantada pels ganàpies que també cridaven i que ploraven de riure.
En acabat, el Barça ja s'havia deixat empatar. Per la meva banda, ahir m'enfonsava al pou de l'entotsolament i la introspecció i em costava moltíssim relacionar-me mínimament amb qualsevol persona. Vaig beure molt i suposo que vaig acabar vomitant, però no sé on, i també suposo que vaig caure una mica de la bici, però tampoc no ho recordo. Tinc imatges fins al darrer gintònic; preveient l'acció galopant de l'amnèsia, vaig decidir marxar abans no fos massa tard.
No hi havia gaire gent, tanmateix, ahir, tot i que al final es va animar. La música va ser com sempre pèssima. Vaig jugar una partida a escacs, però veia dos taulers i em van fotre una pallissa estrepitosa. Tinc una lleugera ressaca però no gaire, i en general estic tan incòmode ara i avui com ahir en aquell moment. Ara que tinc alguna eina més per analitzar-me i divagar sobre per què sóc com sóc i no de qualsevol altra manera, podria seguir escrivint a mercè del fil del meu pensament. En tot cas, ahir la sensació que jo tenia era de ser una mena de subnormal social, impossible d'aprofundir en el món habitual de relacions que teixeix la gent normal; ahir em dedicava només a passejar i observar la gent i constatar que no puc fer-hi res.
