—Sigui com sigui, si tothom acceptava el vostre principi com una llei, és evident que el gènere humà desapareixeria.
Va prendre un temps per contestar.
—Dieu: com es perpetuaria el gènere humà? I per què s'ha de perpetuar el gènere humà?
—Com, per què? Sense això no existiríem.
—I per què és necessari que existim?
—Com, voleu dir? Doncs per viure.
—I per què és necessari de viure? Si no hi ha pas cap objecte, sols viure per viure, a què treu cap? I si és així, els Schopenhauer i els Hartmann i tots els budistes tenen raó. Però si la vida té un objecte, és evident que haurà de cessar així que sigui assolit. I és efectivament d'aquesa manera que cal entendre-ho. Fixeu-vos-hi: si la finalitat de la humanitat és el que diuen les profecies, és a dir, que tots els éssers humans seran un dia units per l'amor, que les llances esdevindran falçs, etc., aquesta finalitat què és el que ens priva d'assolir-la? Les passions. Entre les passions, la més forta, la més dolenta i la més tenaç és l'amor carnal, l'amor sexual. De manera que el dia que hauran desaparegut totes i entre elles l'amor carnal, aquest dia la profecia es complirà, els éssers humans seran units entre ells, la finalitat de la humanitat serà atesa i ja no hi haurà cap raó per viure [...] El gènere humà s'acabaria? Però algú, si esguarda el món amb atenció, pot dubtar d'això? Això és tan cert com la mort. Totes les doctrines religioses afirmen la fi del món. Aquesta mateixa fi ens és anunciada per totes les doctrines científiques. Què té d'estrany que faci el mateix la doctrina moral?
La sonata a Kreutzer, Lleó Tolstoi
Resum: si la vida no té sentit, no cal viure, i si en té, quan l'objectiu sigui assolit també haurà acomplert el seu sentit i desapareixerà. No estic d'acord que hi hagi un sentit, així és difícil d'anar enlloc.
