Aquest dissabte actuàvem a Sant Cugat, una ciutat força maca del Vallès en què governa Convergència i que està voltada de muntanyes i rieres. Vaig arribar-hi amb bici, tot sol, perquè els únics que hauríem pogut 'nar amb mi, en Jonàs i el bèstia d'en Quique, que és un màquina i que s'estima la Colla com ningú més se l'estima, estaven fora de servei per malaltia. És una llàstima, perquè la resta de la Colla són uns mariques, tothom té mil excuses per mil collonades, però els únics que s'hi deixen la freixura són ells dos i, esclar, jo també. Porque yo lo valgo.
El viatge amb bici va ser molt maco i el recomano a qualsevol que em llegeixi. Però la diada va ser encara més maca, tot i que sembaria impossible després de veure Collserola tan gemada i esponerosa, selva negra. Vem començar amb qualsevol cosa, el tres de set, que havent vist el vídeo dos cops i havent sentit els comentaris dels de tronc mil milions de cops, no sé què dir-ne sinó que va pujar i baixar tan bé que qualsevol gamarús que hagués d'escriure'n el relat es veuria fotut i refotut perquè estava tan bé que encara ara me'n faig palles. Som tan bons que no ens ho creiem.
El Cinc de Set era el que tocava tot seguit. Ho diré aviat: segons la Gemma, ha sigut el millor Cinc de Set que hem fet mai. Jo vaig patir com un capullu i el segon de la rengla deia que l'esquerra fèiem figa una mica. Jo m'hi vaig deixar els dits i la pell i etcètera, fer el Cinc era molt important i veure'l descarregat tan folgadament em va fer moltíssim més feliç que la lliga del Barça. Un cinc en què només pateixo jo, l'Adrià i no sé qui més, i que al vídeo i a les fotos surt insultantment feliç. Tan insultantment feliç com jo en aquell instant. Va ser molt bonic.
Per plegar, el quatre de vuit mitjanament lleuger, que no sé quins problemes va tenir. Jo hi vaig patir moltíssim menys tot i estar de lateral, que no l'hi assajat en els darrers dos anys sinó a Ganàpies, jo diria. El Quatre va ser divertit perquè l'Abuelo, que s'hi estrenava, va quedar-se en calces amb estoicisme exemplar. Així n'aprendrà, a lligar-se'ls bé! Per ser el primer castell de set amb nusatres, ho va fer molt i molt bé, ja m'agradaria a mi tindre tanta sang freda.
Vem acabar amb el vano de cinc per treure'ns l'espina de l'any passat. El vem fer molt fàcilment i vaig ser un xiquet molt feliç. Sóc molt fàcil d'acontentar, i fins i tot he arribat a acceptar, amb recança, el tarannà de la nostra colla, i si hem de renunciar a tot el que podem fer per tal que el futur imminent sigui més gloriós, hi renuncio a gratcient. Hi renuncio si aquest quatre de set trontollant ha de ser molt més en el futur. Crec en el futur i renuncio al present només si trobo que la promesa és tangible i que som fidels a un tarannà que ens defineix i que ha donat, i donarà, resultats. Però jo hauria forçat la màquina.
En fi, el millor cinc de la història i tres i quatre. El vano amb què vem acabar em va semblar òptim i vem pensar que si fa un p'rell d'anys ens costava tant el pilar i ara el despatxem com si res és que hi ha hagut un canvi molt burrro entremig. La Colla ha canviat molt, no només castellerament, però castellerament també, que és el que importa. Tenim almenys dos cordons a assaig i a diades anem forts. 'Questa Colla tira amunt, molt amunt, jo me la crec molt, espero que ensorri tots els sostres. Espero que fem tot el que podem fer. Tot el que sabem fer. Podríem fer molt més en cada diada; un castell de set i mig més per a l'estadística, però qui collons pensa en estadística quan té al davant el somni glatint per nosatres. Serem el que voldrem ser. Demà farem el que voldrem fer. Som els millors.
