Capítol Primer. Gírgoles

A les amples esplanades de la vall montserratina un hom ermità hi passava llongues hores adés clissant els aucells, adés estudiant les diverses natures de les espècies de bolets que poblaven l'herbei. Així un jorn trobà, aprés d'haver pregat tot lo rúfol matí a camp obert, un bell exemplar de gírgola que creixia a la vora d'un card. El pietós hom, que mai no n'havia vista cap, ni coneixia quines eren ses proprietats ni els usos que la societat en fa, el dugué a la seva humil ermita, amagada de qualsevol esguard aliè, puix el seu proïsme s'extenia només a les bestioles i animalons que l'envoltaven, i al seu ombrígol, i en aquell bell lloch someté la propdita gírgola a tota classe de proves per esbrinar les seves proprietats. El capell era vermell viu i un poc rellent pel xàfech, i pensà com el veié que era verinós; mes en veure que certes aus que per allí voltaven bequejaven una gírgola que li caigué de la senalla, deduí que no n'era pas de verinosa. La meitat del petit grapat de bolets que aquell dia recollí els meté dins l'olla per tal que el servissin de dinar aquell jorn, i l'altra meitat els guardà per lliurar-los en ofrena a Déu per la santíssima gràcia que li havia estat donada, en permetre que aquell dia pogués menjar àpat novell que mai no havia tastat. I fou content i tot seguit pregà a déu les oracions que esqueien aquella hora.