Ans de sa departiment, emperò, l'ermità encara dix açó:
—Sóc verament feliç que us hajau adonat de vostre greu defalt. Ans de remprendre vostre encomiable viatge, vos prec que em vulgueu explanar el secret de tan llonga conservació de la tonyina.
I el pelegrí prestament respòs-li tot allò que freturava el peix per romanir mitja centúria en bon estat, i tot allò que calia per tal com, amb progressiu desvirtuament, encara n'aguantés mig segle més.
—E, si esventres tal com t'he detallat la tonyina, amb gran virtut es servarà més d'una dècada, sense caldre sal ni cap més espècia. Mes el secret real és aqueixa pols de gírgola de card fermentada. S'extreu del rizoma del bolet, es lleixa fer ferment trenta-nou dies a lloch fresch i sech i se li afegeix, el dia tretze, un poch de rochefort podrit. El quarantè jorn es met la pols de gírgola fermentada en un pot i es cou a foch lent tretze jorns més. Tot seguit es lleva del foch i es lleixa a l'ampit que es glaci amb el fred polar suech. Així, congelada, la pols mai no es fa malbé.
L'ermità agraí-li molt lo seu parlar, acomiadaren-se i cascú prengué direccions oposades. Una volta a la ruïnosa ermita, el sant home fumà's un cigar al·lucinogen i somnià tots els pecadors que caurien als seus peus gràcies a la innovadora tèchnica de conservació de tonyines que acabava d'aprendre.
