28 d’agost 2004

VI. De la vella del mercat

L'endemà anà a recollir algunes gírgoles, tot joliu pels coneixements adquirits. Però tanta felicitat aclucà sos ulls, per què no veié la pedra que el féu fotre de lloros. Son nas rajant sang, esmaperdut, aixecà la pedra i casualment trobà una peça d'or. Amb la peça anà al poble i comprà un carro sencer de tonyines i un xic de cotó fluix i vodka per curar les ferides. Anà a la Fonda de l'Ase Barraler i demanà una cambra petita però amb caliu i vistes al bosc per a guarir-se. Mentre fumava a la cambra veié una velleta que amb penes i treballs duia un gros cistell curull de queviures adquirits al mercat. A corre-cuita eixí al carrer i se li adreçà amb aitals paraules:

—Oh!, ínclita dama que avanceu soliua pel camí, què feu arrossegant tan feixuga càrega sense que cap d'aquests inics pecaires vos vulguin prestar ajut? Permeteu-me, bella senecta, que vos porti la feixuga senalla fins vós vulgau, ja sia aquesta cantonada o la mateixa fi del món.

Molt se meravellà la dona, qui acceptà de bon grat l'oferiment d'aquell tocat del bolet, puix l'ermità era molt més feble que la vella, i ses escardalenques cames de filferro no estintolarien un nen de cinc anys. La vella, amb tot, dix-li:

—Sou molt amable, mercès, visc al poble del costat, si fóssiu tan amable de carregar el cove fins la somera çajús vos ho fort remerciaria. Déu n'hi do, si sou gentil home!

I, encontinent, l'ermità lleixà el cabàs a terra. Una poma rossolà carrer avall. Irat, el sant home respòs mots semblants:

—Com pot ésser possible, i haver-se donat el cas, que jo aquesta no l'esperava! Car, senecta dama, vós acabeu de cometre un dels pecats més ignominiosos que hom pot cometre: en vostre parlar heu inclòs massa lleugerament lo nom de Nostre Gran Senyor Omnipotent i Totpoderós, heu pronunciat debades son sacre nom, vituperant la llei mosaica qui clarament defèn de pronuciar-lo vanament, per què mereixeu ésser atonyinada.

I prengué una tonyina que la vella havia comprada al mercat i del colp estassà-la a terra. Espaventada, esglaiada, amb gran feredat i més basarda, arreplegà el peix i tot allò que havia caigut de la cistella i aplegà corrents l'embadocada somera, qui ensumava el sès d'un asenet, i tan tost com l'atzembla permeté fugí de l'abast del bon ermità. El bon home, afligit, ficà de genolls i exclamà just al bell mig del carrer:

—Oh ingrata!, no sols no se n'adona del seu greu defalt, ans corre espaventada de son salvador! Déu me'n guard de trobar-me més pecadors com aquesta mala pècora; esper que a futur haja més sort que a present.

I amb la cua entre cames girà cua i marxà entristit a la seva ermita, per encetar el procés que el bon pelegrí li havia explicat.