Recorria el caminoi que travessa la foresta, on es trobà amb un pelegrí suec que duia deu anys caminant amb penes i treballs des de la seva Kiruna natal fins a Montserrat. L'home, en avançada senectud, dix-li que ans que la vella dalla li tolgués la vida havia pelegrinat a Terra Santa i ara volia pregar a la Santa Mare de Déu de Montserrat que li llevés definitivament els pecats per poder finar ses dies en pau amb Déu. L'ermità fou content de la seva explicació, mes li demanà per què hi anava realment, si per amor a la Providència Divina o per por a la mort, perquè gran diferència ell hi discernia. I el pelegrí respòs-li:
—Bé és cert que am Déu sobre totes les coses, mes també és cert que més per estima viatge per assegurar-me un lloc a l'eternal paradís, puix aquesta vida pot semblar llarga, emperò l'altra no té fi. I així jo crec que dedicant deu anys de ma curta vida a Déu nostre senyor jo em guanyaré lo Cel.
L'ermità, enravenat de fellonia, preguntà-li estrafent cara de pòquer, per desfressar l'ira, què duia desat a la bossa.
—Duc una gran tonyina, peixcada a les mars del Nord, d'on jo sóc vengut. L'he conservada aquesta dècada amb la mil·lenària tècnica d'esfreixurament i condimentació, que sens passar per foc ni fred especial, només defugint del sol directe i de l'aire, es conserva mig segle. I el porto per açò com fou la segona tonyina més grossa que capturàrem, car sempre fem així: la primera ens la manuguem i la segona l'oferim. Amb la terça la donem als rodamons.
Sens desembolicar ni res, l'ermità encegat per aitan pecaminós capteniment, atonyinà-li fortment, que li llevà un queixal i li sagnava el nas, abatut a terra. Aixecà's, i preguntà-li per quina raó havia-li tustat tan fort amb sa tonyina. L'ermità respòs-li aitals mots:
—Donchs no sabeu que haveu d'amar Déu per damunt qualsevulla altra cosa? Idò, per què oferiu la segona tonyina, ans de la primera? Idò, per què avantposeu la vostra glòria al Cel que l'amor a Déu? Vós sou un pecador, lo vostre cor és corrupte, i per tal delicte jo us he atonyinat, per fer-vos veure vostre greu defalliment.
Com si hagués vist la llum, el pelegrí adonà's de son greu error. Havia estat fent via aquests darrers deu anys només per ell mateix, a glòria seva, no pas per Déu, per la qual cosa Ell li havia tramès aquell bon ermità, que ans d'escometre l'error final a Montserrat el fes veure com d'errat era. Donà mil gràcies a Déu i a l'ermità, i preguntà-li com li podia tornar el gran favor. L'ermità, lacònic, digué:
—No em fretura àls, amic meu pelegrí, que extenguis el Mot del Senyor, i que facis córrer la veu que un ermità atonyinarà tot aquell qui en pecat trobi.
El pelegrí besà-li als llambrots, i agraint-li-ho cent voltes més anà a concloure son llarg viatge.
