Doncs avui ha començat «el mes casteller», com l'ha anomenat el cap de colla, i que consisteix en quatre caps de setmana seguits amb diades. Avui ha estat el típic bolo per aconseguir diners, i prou. Actuàvem a la Vall d'Hebron, zona ombrívola en el meu imaginari a causa d'un hospital horrible on jo vaig passar algunes estones horribles quan era petit, de les quals ja per sort gairebé no me'n recordo.
En tot cas, hem actuat a un parc força maco de l'Avinguda del Jordà (Hebron, Jordà, Natzaret... quin barri), amb Collserola al darrera i arbres i herba i una mica d'ombra. El cel era blau i net, hi havia alguns nuvolets, i feia força calor. Els cargolins s'hi han anat concentrant a poc a poc, després del viatge per les Rondes. L'únic cargolí hippy de debò hi ha estat arribat en bici, amb l'esquena tota suada, un cert mareig i amb l'alè recuperant-se per la remuntada pel coster del Jordà. El hippy pelut ha saludat als quatre que s'ha trobat pel camí, s'ha assegut a l'ombra i ha endrapat l'entrepà de llom. Potser el que sorprèn no és que el hippy hagi anat conseqüentment en bici; el que sorprèn és que ho hagi fet després d'una nit de festa i, a sobre, tot sol sota el sol que crema. Però bé, el hippy s'ha begut una ampolleta d'aigua, i l'enteniment fa temps, i tot oli en un llum.
El que més m'agrada d'anar en bici és la independència que em dóna: jo vinc i me'n vaig quan em ve de gust i l'aparco on vull i a córrer. Sóc gairebé tan ràpid com els cotxes, tot i que no ho sembli, i en vint o vint-i-cinc minuts recorro la distància entre casa meva i l'Hospital. Purifico una mica el cos després de la intoxicació de la nit anterior, em poso una mica més en forma, i sobretot marxo i arribo quan em surt dels collons. Podria fer-ho també en moto o en cotxe, però aleshores no seria un hippy. I, el que és més important, no tinc diners per pagar cap d'aquestes coses. Sóc un hippy pelut perquè no tinc més remei que ser-ho, sóc pobre i, fet i fet, no m'importa gaire —i això em recorda aquella dita de què la guineu, quan no les pot haver, diu que són verdes. En tot cas, no tinch cap ganes de fer l'esforç d'haver-les, siguin verdes o madures: és un esforç titànic que deixo per un altre.
Coses d'aquestes són les que penso quan bado al seient, menjant l'entrepà de llom i fitant els nuvolets del cel blau. La meva ment torturada no pot deixar d'immergir-se en marrades abruptes i cingles insondables, i quan torna a aterrar al món real està tan desconnectat de tot que no pot fer l'esforç, com he dit abans, d'haver res, ja sigui verd o madur.
El cas és que, aterrant un altre cop, quan a la placeta del parch han acabat de ballar els colombians i aquella mena d'esbart abillat amb induments de camuflatge per l'exèrcit de mar, nosaltres hem sortit enfaixats a cobrar 600, 800 o 1000 euros. I per què hi hem anat? El món casteller és tan maco! No sé si la majoria de castellers ho sabien, per què han anat a actuar avui a una plaça mig buida plena de iaios i amb la terrassa d'un bar amb alguns fent el vermut. Esclar, els diners sempre van bé. Bé, el cas és que el fet de què 60 persones, o les que siguin, dediquin un matí de la seva vida, sense ni tan sols saber-ho, a guanyar quatre duros per una cosa que ni tan sols saben, és quelcom que mireu, m'ha frapat, com si diguéssim. Tanta filantropia concentrada en un món liberal-egoista capitalista com el d'avui dia, em sembla meravellós. En fi.
L'actuació, amb tan poca gent, s'ha resumit en pilar de quatre, 2de6 on en Beitia tornava a pujar de segon (no sé si ja havia tornat a pujat a plaça després del daltabaix del Gall de fa un any). La torre no és que hagi anat massa bé, però s'ha descarregat sense gaires problemes: en Beitia trepitjava raïm damunt el rondinaire del Gaspar, tot i que aquest no ha rondinat massa. Els peus de les crosses, dels baixos, dels laterals, els meus; tot anava amunt i avall. La pinya ha aguantat i el tronc s'ha mantingut i a córrer.
El 3de6 també ha anat així una mica desmanegat, però bé al capdavall. La canalla, pel meu gust, ha trigat massa en coronar l'estructura; la rengla s'ha obert com tres metres enllà; he sentit els laterals de la plena lluitant a mort; aleshores el meu segon ha perdut una mica més la posició i l'Andrés patia com un cabron. La Sílvia m'ha dit que la buida estava bé però que la plena no sé què. En fi, a la descarregada tot s'ha desmanegat, com ja he dit al principi del paràgraf, i fins aquí puc escriure, perquè no m'he interessat gaire més per la cosa.
Hem enllestit amb el pilar de quatre aixecat per sota, que ha pujat i baixat amb sense problemes, com diria en Clos: bé amunt, bé avall. Dins les pinyes fotia una calda impressionant.
I c'est finie. El hippy pelut no ha esperat gaire més estona, s'ha acomiadat dels quatre cargolins que ha trobat en el seu camí vers el cavall de ferro massís, i encavallat a sobre s'ha plantat molt ràpidament a Esplugues, on la seva família ha començat a dinar sense esperar-li i on, una mica més tard, hem presenciat com l'imbècil del Nadal ha truncat la seva ratxa de 81 victòries consecutives a terra batuda.
Photos here.
