Aviam, avui ha estat diada a L'Hospitalet. L'any passat, descomptant els intents desmuntats, vem fer això:
4de7, 4de6a, 2de6, Pde4
Enguany, a la mateixa plaça, just un any més tard, hem completat la següent actuació:
4de7, 4de6a, 2de6, 2Pde4
Com podeu comprovar, dues actuacions totalment diferents. I són totalment diferents, crec jo, per dos motius, un de propi i un de col·lectiu (tot i que després altres diran que el més important és que avui no feia calor i l'any passat allò era una paella gegant).
La primera raó que jo apunto, la col·lectiva, és allò que no he referit, i és que l'any passat vem desmuntar dos intents de 3de7 que van anar força lluny, segons recordo, però que la cap de colla va decidir fer baixar perquè es bellugaven força i, malgrat que almenys un dels dos es podia haver descarregat, no oferien garanties sòlides de reeiximent complet. Com sabreu, la nostra colla és de les que menys arrisquen del món casteller, i veritablement, fotre's la ventallada amb intents suïcides de 3de7 és considerat, en general, bastant trist.
La conseqüència imprevista d'aquells intents infructuosos de 3de7 fou la pèrdua de confiança en el castell. El monstre ens espaordia, i així, cada volta que embasardits l'encontràvem al camp de justes, érem derrotats abans lluitar. Els castells són més cerebrals que cap altra cosa, i si tinguéssim una confiança impossible d'aconseguir per generació espontània, descarregaríem la torre de set a la primera. Bé, ja m'agradaria, que fos tan fàcil: també cal assaig i pinya i etcètera, però sobretot cal confiança.
I l'any passat per algun motiu teníem totalment apamat el 4de7, igual com sembla que si fa no fa enguany el comencem a tenir apamat malgrat els desarranjaments perillosos, però el tres se'ns va resistir fins la penúltima diada de l'any, la darrera oportunitat que vem tenir per fer-lo.
Per això sembla que el senyor cap de colla ha decidit que aquesta vegada no repetiríem els errors de l'any passat. Quan he preguntat m'han dit alguns que l'assaig de divendres havia anat molt bé, que s'havien fet profitoses proves de 3de7, i alguns m'havien pronosticat 3de7 i 4de7 més torre (la clàssica de 7?). Tanmateix, com sé com van les coses, he anat al Conqueridor de places i castells, lo Rei en Jacme, a solicitar audiència per inquirir sobre el planejament previst en la batalla. En Jaume I m'ha dit aleshores, amb sorpresa meva i tot, que no provaríem el 3de7, i després de fer-me'n a la idea, he vist que era el més lògic i que tenia raó (i no és peloteo) davant la realitat presentada i els antecedents.
Així que hem obert plaça amb el 4de7 esmentat, i ha anat bé després d'un peu desmuntat. Jo sempre dich: el 4de7 s'ha de desmuntar almenys un cop, altrament no seria un 4de7 com cal; sembla que vinguin de sèrie. Un cop la segona pinya quadrada, tot i que desquadrada pel que sembla, ha tirat amunt. En Jaume I m'ha avisat que hauria de treballar, i li hauria d'haver fet més cas: així que he badat un xic ja tenia el segon mig assegut i amb una cama endavant i l'altra endarrera. Mirava cap amunt i aquell rengle era un panorama desolador d'ànimes torturades al purgatori; un rengle tortuós com les costes del Garraf. Algú en diria: apoteosi surrealista. Jo dich: sempre els fem així. En fi, pel que sembla, però, i malgrat que en algun moment la bastida ha perillat seriosament, cal afegir que sobretot s'ha rebregat a la descarregada, i que la malvestat, tot i planar com un voltor afamat, no ha presentat veritables símptomes d'imminència.
Algú que llegeixi això es pensarà que ha estat un castell èpic i heroic, una epopeia homèrica. No us enganyeu: el castell era un bunyol però encara ha mantingut les mides i, fins i tot, de fora estant, diuen que s'ha pogut veure bé. Des del cor del castell, que em permet la meva privilegiada posició d'agulla, però, he patit força i he pencat de valent, i sense tanta retòrica podríem dir que, malgrat que lleig, n'hem descarregat un altre, el segon de la temporada.
I ara, quan tingui més temps, n'escriuré la segona part (i en repassaré i modificaré la primera)
