Muntanyes, muntanyoles, boschs, boschets, un riuet i un petit flum, boires pluges fred, herba, coníferes, vaques, foneries, txapeles i txacolí. Los catalanes traen 500 kilos de pólvora. El viatge ha estat curiós, especial per alguns motius que ara esbosso:
Visita a Euskadi. Euskadi és el germà ibèric sota el jou de Castella, el poble amb dos collons i explosius per fer-se respectar. Tenia ganes de visitar Euskadi per això, i també per la natura, el prefaci d'aquí dalt.
Castells. Per primer cop, he pujat en dos castells en una mateixa diada, malgrat que la diada fos molt estranya i que hi haguessin moltes baixes. Vem sortir al diari i m'hi vaig veure, i em va fer molta gràcia i vaig tornar a pujar a un tres de sis, a la buida, que és més fàcil i només haig d'aguantar les altres dues rengles. Molt rebé, sóc content.
Aital. La confusió és tal amb aital que no me'n ser avenir. En fi, aquí no puc dir, però la situació ha tornat a canviar, i continuaré llunyà com les antípodes, però la percepció és diferent, i no només per aquests canvis subjectius per part meva, sinó també per part d'aital, que malgrat traspuar a dojo reticències ja no aixeca murs de filferro electrificats —o potser sóc jo, que arribats a una alçada de deu mil peus, ja no trobo necessari elevar-ho més.
I vaig veure Barón Rojo, i vaig conviure amb mon pare, i vaig desconnectar dels problemes espluguins durant les hores de bombolla.
En fi, que serveixi això de comentari vanal sobre Legazpi.
