Parlo molt de castells, però és que últimament la meva vida només gira al voltant dels castells. És trist, però és així.
Divendres va ser la diada dels Arreplegats. Per fer-se una idea del que penso d'ells, quan em van informar que el seu Pd6 amb folre havia quedat en dos llenyes, se'm va fer un somrís tan evident a la cara que el meu interlocutor m'ho va comentar entre mitjos somriures còmplices. En fi, ja els vaig blasmar prou fa uns mesos, no hi tornaré.
Els meus amics de la Zona Universitària han plantat, els fills de puta, un 5de7 de puta mare, amb problemes a baixos que s'han notat poc abans de fer l'aleta, però que s'ha acabat assentant amb molta seguretat i plasticitat. Un 5de7 enorme i molt maco, opinió que no diré mai a cap Arreplegat, per descomptat: per ells, el 5de7 era trontolladís i la torre massa enganxada a la rengla.
Han continuat amb un 4de7a que anava molt bé, però una mica massa lent, sobretot la canalla, no sé què passava. En tot cas, ha estat carregat, i quan els segons eren fora hi ha hagut una rebrincada que m'ha agafat per sorpresa i el pilar de 5 s'ha estimbat. Mala sort, realment el primer que vaig pensar va ser: quina merda. El castell era molt maco i va ser una llàstima que caigués.
El tercer castell ha estat el 3de7, sense cap problema, de puta mare.
Nosaltres havíem fet un 3de6 a primera ronda amb molts problemes. A més, remoguem la nostra pròpia merda, teníem dos membres de l'altra colla fent-nos de contrafort (disposàvem de poc més d'un cordó i mig) i, el que és més greu, l'enxaneta encara no havia arribat. Per tal de fer temps (oh, déus dels castells, perdoneu-nos!) vem practicar tàctica Vella Valls, que és desmuntar el peu del castell per fer temps i esperar alguna cosa. Així, després de mitja hora quadrant i amb els segons discutint de si les mides eren bones o no, es va decidir (oh, sorpresa!) de desmuntar-lo.
Al final van arribar l'enxaneta i no sé qui més (Ari, Queralt) i vem poguer tirar-ho amunt. Jo resava Vinyes verdes vora el mar, però vaig adonar-me de què massa verd en un sol poema i ho vaig deixar estar. No vaig veure res del castell, estava de primeres laterals i patia com un imbècil perquè la cosa no estava per romanços, precisament.
A segona ronda vaig fer de terç a un 5de5 net, el vint-i-cinc. En acabat, la Cap de Colla em va preguntar que perquè no ho faig tan parat als assaigs: doncs perquè estic fins els collons d'assajar amb Ganàpies. Un cop passada la nostra diada la cosa s'acabarà d'arrel. Ganapiot per la porta gran: fent porros, sense faixa i amb una birra a la mà.
La tercera ronda va estar presidida per un espectacular algu de cinc net: un 4de5a. Va anar força bé, però la que feia de segon/terç a l'agulla, que havia caigut al darrer assaig sense fer-se mal, trontollava com una mala cosa i encara sort que el va poder parar.
Vale, a ronda de pilars no m'hi vaig poder quedar perquè havia d'anar a treballar. Els AZU van caure dos cops amb el seu pilar de sis folrat, barrabassada que refuso mirar d'entendre, però que pel que sembla m'ha de deixondir mil enveges. El que em va deixondir, quan m'ho van explicar, esclar, va ser alegria malsana. Sóc un desgraciat. En fi, ells van acabar amb un pilar de quatre, igual que nosaltres.
CAPÍTOL 2
Tenim que als AZU hi ha dues noies d'Esplugues, que entren sempre als monstres verds i que, per tant, em fan patir com una mala cosa. Per això, quan veig castells AZU, tinc el sentiment contradictori de voluntat de llenya, però que no se'm matin els meus. A l'últim, i per solidaritat castellera amb els altres, m'estimo més que no se'ls fotin per barret: però la satisfacció miserable de veure una llenya arreplegada és quelcom que em supera. Si han de caure, almenys que quarts i pom de dalt no hagin pujat o ja hagin baixat, perquè és on les d'Esplugues pugen.
Un cop tornat de la feina vaig volguer passar pel Campus Nord un altre cop, per informar-me de com havia anat i per fer-me amb un Arreplegator, la seva revista verda que no val res. Pel que fa a l'obtenció d'informació, va ser cosa ràpida i satisfactòria. Pel que fa a l'Arreplegator, vaig haver de remenar força per trobar-ne un. La Revista de Ganàpies, que és a punt de sortir, és infinitament millor.
Vaig beure una mica de kali i vaig fer unes calades al porro, i vaig tornar a Esplugues per assajar, on vaig adonar-me de què havia perdut la faixa. L'he perduda, segur, durant el matí, i és una puta merda perquè tenia carinyu als mocadors, no tant a la faixa. Espero recuperar-la, però ho veig magre.
A l'assaig vaig fer de terç a un altre 5de5 net, just a la mateixa posició (sortida de la torre) que a plaça unes hores abans, i amb la Marta (d'AZU) a terços a la carregada. Oh, q'estrany tot plegat! En fi, va ser curiós. A Ganàpies les torres les agafem com un Tres, lleugerament girats cap l'interior. A Esplugues, les torres les agafem com un Dos, és a dir, perfectament encarats. A banda d'això, tot oli en un llum.
I a la sortida de l'assaig en Jaume I em segresta per escriure poesies fins les quatre de la matinada. Abans em passo per l'Avenç: la noia no hi ha anat, és el seu problema. Jo em quedo escoltant les corrandes, me'n dediquen unes quantes per ser d'ERC i per haver estat fent-me porros, i quan veig que comença a fer-se massa tard em passo per Sant Francesc Xavier.
[He penjat les fotos aquí, però les treuré en una setmana]
