Montblanc és un poble rural capital de comarca a la Catalunya interior. Mentre la plebs feia la birra al bar, o el cafè al forn, jo he investigat el poble, he vist les vint-i-cinc esglésies i la muralla quilomètrica que envolta el casc antich. He pujat un turonet que senyoreja tot el poble. En sepulcral solitud, he llegit una estona un llibre al turó de les ruïnes sota l'ombra de l'arbre que buscava: ha estat una alzina, un arbre que m'estimo especialment per alguna raó. Deu ser perquè odio els pins, i al Puig d'Ossa les alzines els hi disputen heroicament el territori.
Els meus castellers han arribat a la una tocada a una plaça en cercavila. M'hi he ajuntat, m'he posat la camisa i pilaret caminat. La diada ha estat molt i molt maca. Tant que ens va costar el 3de7, i ara l'acaronem. 120 persones a Montblanc, dos autocars rublerts de barrufets.
A primera ronda hem plantat el 3de7. Ha estat rodonet, ha pujat ràpid i només a la descarregada s'ha rebregat una mica i els rengles s'han torçat (la rengla amb la buida, com si diguéssim). Una altra cosa no serà, però si més no, com a agulla, sempre em veig a la rengla: i alçar el cap i veure el meu Tres rodonet, el meu tres que es gira, la meva rengla que balla una sardana. Descarregar-lo avui ha estat com segellar la continuïtat d'un castell que se'ns havia arribat a ennuegar. Descarregar-lo avui, a 150 quilòmetres de casa, amb força tranquil·litat, amb 120 persones, és com un petit orgasme. La colla creix, la colla va bé, va de puta mare.
A segona ronda hem descarregat el 4de7. Fins l'aleta ha mantingut mides, però a la baixada s'ha desgavellat a tots quatre rengles. El meu s'ha entregirat a la seva dreta; el pilar de la meva esquerra s'ha tombat tant cap al meu rengle que he pensat que rebentava. El de la meva dreta el veia molt millor, però també ha patit. I just el que tenia al darrera sembla ser que era el pitjor de tots. A nivell de segons, per tant, el castell era una casa de barrets. A terços estava força malament però a quarts —que no he vist gaire— sembla que es redreçava. La descarregada se m'ha fet eterna, em semblava que en Pedro sortiria disparat cap a Cervià, però de mica en mica s'ha desmuntat i descarregat feliçment. Però hem suat la cansalada de valent.
A tercera ronda el 4de6a, sense gaires problemes i pensant en la setmana vinent. I tres pilars de quatre, que vale.
Amb nosaltres també hi ha actuat la Colla Vella de Valls. Només diré que avui no m'han agradat gens ni mica: són uns fills de puta. Havien de fer castells de nou pisos, però no n'eren prous per fer-los i devien necessitar una colla amb 150 persones a plaça que s'hi posessin tots a les seves pinyes. Però no hi ha hagut connexió i entre que ells ens miraven per damunt l'espatlla, i nosaltres suàvem d'ells, han hagut de fer castells de vuit de la gamma alta: 5de8, 2de8f i 4de8. A la seva torre, el folre ha patit moltíssim i els terços s'han enfonsat amb només quarts damunt. No sé si es pot donar com a descarregat o només com a carregat, a plaça en teníem dubtes. A mi, sincerament —de debò!— m'ha semblat només carregat, però és una llàstima per un 2de8f amb un tronc tan maco que només ha patit per manca de pinya i un folre un xic prim (semblaven més aviat manilles).
També hi han actuat els Torraires de Montblanc. Jo dic que si la Vella fes castells de 6, els faria com els Torraires: és el mateix estil. Han fet id3de6 i 3de6 descarregat; id4de6 i 4de6 descarregat; i 4de6a. En fi, castells molt contorsionats i deformats, dels de l'ai al cor. L'estil diguem-ne tradicional m'agrada molt, l'estil Valls: fer-los malgrat pugin pletòrics d'entropia, i descarregar-los amb tots els collons del món. M'agrada. Si for per Valls, el casc només el portarien els imbècils de Sants. Per cert, en el seu 4de6 descarregat, es van despenjar acotxador i enxaneta (em penso que ja n'havien fet l'aleta); en general, això es dóna normalment com a descarregat, tot i que hi ha colles que no: en realitat, per a mi només és carregat.
Ara tenim la nostra diada a la vista. Sento que cada dia m'estimo més la meva Colla. Espero que tot el que podem fer, ho fem. I si no pot ser, segur que no serà perquè no ho haurem intentat: perquè la tècnica, i tots, ens hi estem deixant la pell.
