Aquests dies han estat, potser, els que he viscut més intensament com a casteller des que sóc casteller. Hi he estat pensant nit i dia, i ni en somnis m'he deslliurat de la meva Colla. De fet, sóc feliç d'estar ocupat en aquestes endergues mentre no pensi en les negres nihilistes en què estic ocupat la resta de l'any. He estat esperant molt de temps aquesta setmana, i quan ha estat arribada, gairebé de cop i volta i sense avisar, tot s'ha succeït en allau estrepitosa i entre gibrells de ginebra. Avui he descansat i he estat reflexionant-hi amb més calma. He dormit dotze hores i ara ho veig una mica més clar. En Paco, a les nou de la nit, m'ha telefonat per dir-me que hem de parlar d'alguns episodis polèmics en què s'ha vist immersa la Colla: coses que no pot parlar amb en Gaspart perquè és abocar-hi benzina en un incendi desbocat. Això ha fet créixer les nuvolades denses i fosques que s'havien anat dispersant del meu magí; ara torna a estar mig entenebrit, però també mig il·luminat, una mena de ressol que pot ser lúgubre o efímer, o alegre, segons com es miri. Però m'ha deixat amb el neguit voletejant al meu cap, i amb ombres insospitades que espero que s'esclareixin.
La meva impressió d'aquest cap de setmana ha estat una mica de decepció. Decepció sobretot perquè creia que la Colla havia madurat una mica, que estava més cohesionada, que estava endinsada en un creixement imparable, lent però continuat. Aquesta darrera setmana d'assaigs ha estat completament decebedora; el dissabte estava molt emprenyat, i diumenge les coses es van tòrcer en part per la manca d'assaigs. Jo esperava per dissabte tres i quatre de set i potser pilar de cinc. Per diumenge esperava el 4de7a totalment disponible. Però hi havia molts dubtes, i en Jaume I així m'ho va dir. Jo en el seu lloc no sé què hagués fet, però sabent el que sé i segons com veia el castell, l'hagués tirat també. I si va caure, potser també hi va influir la mala sort —la sort que acompanya les colles petites que no acostumen a arriscar mai, i que quan ho fan, se la foten per barret.
Les opinions eren molt dispars. Després de la temuda llenya, en Pastor em recordava: «Què et vaig dir jo ahir? És la mateixa història de sempre! Exactament la mateixa.» I és que jo sóc relativament nou, però m'han explicat les patacades de 2de7 i de 5de7, i les possibles conseqüències que això pot tenir. Una llenya pot no ser res, però pot ser-ho tot. I la trucada d'en Paco m'ha neguitejat molt, i necessito parlar amb algú ja. Demà.
Per una altra banda, però, la decepció també té un punt de satisfacció perquè estem molt millor que l'any passat, perquè hem provat un castell nou, i perquè per fi estem arriscant. Ja vem arriscar al Gall amb el Pde5, i ara ho hem fet amb el 4de7a. Jo crec que una colla no pot créixer si no arrisca una mica, si no posa objectius i els va assolint de mica en mica, malgrat es foti la clatellada alguna vegada. Quan jo vaig entrar a la Colla, portàvem més de dos anys sense cap llenya. No dic que sigui bo caure, però no caure mai potser tampoc és bo. Calia provar el 4de7a a la Diada, hi estic totalment convençut.
Per això estic també content, perquè crec que la Colla va bé malgrat les ombres que ara sembla que ens sobrevolen i que no les sospitava pas fa una setmana. Espero parlar amb en Paco de tot això, i espero que per la Trobada del Baix descarreguem el maleït 4de7a i que tota aquesta aparent foscúria sigui un simple miratge, una nit durant el viatge al nostre Olimp enlluernador.
