Ja ha començat la Festa Major, una repetició exacta de la de l'any passat. Quan he estat arribat al Brillas, tornant de pencar, la meitat ja anaven torrats, i m'han tornat a dir allò que em falta alcohol. He parlat una estoneta amb la Lina Meson, que m'ha dit que em buscarà enxufe a l'Administració per via d'ERC, i m'he gaubat per primer cop de ser militant d'ERC (bé, fa alguns anys sí que me'n gaubava, però ara ja no gaire). Després m'he trobat amb la Mercè, que era amb mi a la Jerc, i ara és a una mena de CUP's que m'estan muntant a Esplugues. Sortirà una revista, dita La Guitza, que es presenta com a molt interessant perquè es dedicarà a repartir garrotades als únics independentistes que hi ha al consistori. Comprenc que ERC som el seu (únic) mercat de vots, l'únic competidor que tenen. Només poden obrir forat electoral per la via d'obrir una via d'aigua a la nostra línia de flotació, ja prou masegada. Doncs au, bon vent i barca nova, segur que amb vosaltres cremem la bandera espanyola de l'Ajuntament. És allò de divideix i ens venceran, aviat serem més partits independentistes a Esplugues que independentistes reals, entre partits, moviments i corrents crítics.
Retornant a la colla, els pilarets aquest any no han caigut, però s'ensumava l'estat d'eufòria etílica i en el caminat hem caminat molt pocs metres, per si de cas. A l'hora del pregó hi havia en Recasens, el president de l'Avenç, que ja té 101 anys (l'Avenç, no en Recasens). El pregó ha tornat a ser una mica vergonyant. A en Recasens encara l'han deixat parlar, entre algun xiulet escadusser i alguna soflama en favor del Cau. En Recasens vol "normalitzar" l'estada de l'Agrupament Escolta dins l'edifici de l'Avenç i hi ha opinions enfrontades; però, per sort, no va passar res. La Pilar Díaz, fent el cor fort, ha hagut de pregonar sota el devessall indiscriminat i desordenat d'improperis i xiulets, molts dels quals provenien de gent que no sé ben bé per què escridassaven. Jo només he onejat la bandera del Caufec en silenci, protesta silenciosa; l'esbroncada ha estat una allau eixordadora i assassina —que només ha callat quan ha esmentat la mort d'en Carles Garcia, president dels Tres Tombs i molt actiu al poble.
En acabat aquest edificant espectacle (amagueu les criatures!) hi ha hagut les corrandes d'enguany, cantades entre un que semblava Pavarotti (n'anava disfressat) i en Marcel Casellas. La banda (o la cobla, no ho he acabat d'entendre) sonava molt fort i trepitjava la refiladissa d'en Pavarotti, que cal dir, no m'ha agradat gaire ni a mi ni als que tenia al meu voltant. I, sincerament, n'estic fins els collons, del Pla Caufec.
Com fa dos anys he passat per casa i tot sopant he vist un documental: antanyasses fou el de la Joves de Valls, mes enguany ha estat sobre la història de l'IEC centenari. La desfilada de filòlegs venerables, de filòlegs exiliats, de filòlegs-herois, ha estat una petita empenta vers la Filologia. Avui vaig a parlar amb en Foguet, miraré de lligar els caps que hi puguin quedar deslligats (que són corrua!) i au. En aquestes coses pensava jo mentre els altres s'emborratxaven, ballaven, es divertien: però és que el meu regne no és d'aquest món.
D'un cop de geni, després d'un cubata, he agafat la bici i en un tres i no res m'he plantat al lloc dels concerts. D'entrada m'he topat amb en Luis, el de la xerrera indòmita i infinita. No el conec gaire, només pel que m'explica (però explica massa coses), i no sé fins a quin punt no és només un fantasma; tanmateix, si aconseguís publicitat per la meva revista, o per la web de castellers, hauria demostrat que no és només un xarlatà.
Llavors que he aconseguit desempallegar-me'n amb la coneguda excusa del "vaig al pipican a pixar", m'he trobat el famós Fran, de qui ja he parlat sovint en aquí i en Lo Quadern Gris. Ara comença tercer de carrera, treballa al Telepizza i no sé on més, s'ha tallat la cresta punki que em portava, ja no té l'ull de vellut, i està com sempre. Amb ell hi havia algú que conec de Sant Just, i ha aparegut un tal Damià, de la Jerc riffenya, i hem estat xerrant de política una bella estona. Hem estat parlant de lo de sempre, perquè resulta que tots dos som carreteristes i la conversa es deixava bressar dòcilment. Quan ha volgut anar a veure el concert, l'he deixat abandonat a la seva bona sort, i ha estat quan, sense mirar gaire l'hora, he decidit fer-me'n fonedís fins l'endemà.
