XIII. De la mort de l'ermità

L'ermità, negats els ulls en llàgremes, muntà al pollegó més enlairat de Montserrat, i dret als quatre vents sotjà l'horitzó. Pel camí havia suat tot el greix que l'entumia, s'havia esgarrapat mans i braços i s'havia banyat en una font d'una fondalada esquerpa i enfonyada fora de l'esguard de tothom. El mar s'estenia horitzó enllà, més enllà de les Mallorques; els Pirineus s'amuntegaven al nord, departint Europa de l'Àfrica; les planes de Lleyda s'estenien horitzó enllà, més enllà de la Franja i el comtat d'Urgell, com un desert saharià. Cap el sud discorria el Llobregat escumós, pudent. Resseguí el riu fins el Berguedà, on uns altres pollegons el saludaren, on neix límpid i ufà el riu innocent. L'ermità es deixà caure al buit, rodolà, es trencà ossos i uns metres més avall un pi escarransit gruant per una gota d'aigua deturà la davallada, i l'ermità romangué una setmana inconscient sense menjar ni beure nulla cosa, tro que es desvetllà i miraculosament fou guarit de les nafres, i caminant tornà en plors a l'ermita, on estigué un mes sense menjar ni beure i només pipant de la gírgola màgica. I contemplant.