Era l'ermità ensús un tossal pelat i eixut, alenant l'aire pur dels puigs montserratins. El sol batia sens mercè i socarrava fins la part més jussana de les soques dels pins pinyoners, així dels grans com també dels pochs. Les fures furetejaven i furgaven gruant per un fur fora dels fums que fumien munts i fondalades. Torrentols i rieretes plorinyaven per un' ombra que els guardés d'esvair-se evaporats. Balços, timbes i cingleres s'alzinaven cantelluts i fenyien l'aire infernat. Un estratocúmul com una lenta flamarada blanca, incendiant els boscs gemegants, escarritxants. L'ermità ensús un tossal, pipant.
Davallà a la plana amarat de litres de suor mes surant en viatge girgolenc per esferes més elevades. Mes a la plana veié una dona pintada de cara, perfumada i ben abillada de parençoses robes i richs oripells. Acostà's blasmant-la com li era acostumat, mes ella poc que li féu cas. Acostà-s'hi pus i digué:
- Oh, folla, lassa, cativa: com adores vanes llaors, i damnes ton ànima per haver mortals delits! Cuita, cuida mudar de costumes, puix que ta mort t'és propera i el bàratre a tos peus bada's, sens fi.
- Molt me desplau ço que vós dieu, mes prou cuit de viure a pler aquesta vida que, per la propvinent, no cur pas. Puix que tot ço que jo he és ço que vós veieu, lleixeu-me viure a lloure i ocupeu-vos de ço del vostre, que no és poca cosa.
L'ermità enfelloní's fora mida i, escopint fel per la boca, esgaripà:
- Oh, folla lassa cativa! I vós daríeu un dit per vostre amat?
- Foll vós sou: poc que daria nulla cosa que me desplagués, car més m'estim viure sola que vendre'm a null home, car tots són folls, com vós.
I l'ermità, amb ventrell grossíssim, atonyinà-la tro aterrar-la tot lo cors, moribunda, sangonosa, i irat aitals mots dix-li:
- Folla! Folla! Folla tu! Folla pus! Folla! Folla! Folla!
I afegí-hi:
- Folla, lassa! Qui volentat no ha de, per son amat, un dit dar, com li daria mai sa pròpria vida! E, si l'amic no dóna sa vida per son amat, com esperar pot que li sia estort d'infernal mal? Puix que, sàpies, ta vida te serà estorta, mes jaquida a tàrtar eternal.
I afegí-hi:
- Aqueixos colps de tonyina no són pas res en esguard dels colps que reebràs de tridents i dalles allí on el Dant versà amenat per Virgili.
I, lleixant l'Heva estassada a terra, marxà.
