L'ermità, aprés de molt estudiar i contemplar a l'ermita, començà d'escriure versos excelsos:
«Un fumós jorn
fou fornit forn
per fornejar
nostre ermità,
sant innocent,
pilós, silent,
gran pipador,
empipador
i poetastre;
d'aital malastre
l'ermità fou
sotmès al jou
d'infernals focs
i de grans rocs
lligats al coll;
ah, mesquí, foll!,
moriràs las
car voler no has.
Mor, mor, mor, mor,
mor, mor, mor, mor.»
Amb gran rigolatge l'ermità inscrigué aquests tetrasíl·labs en la soca del pi escarransit, i pipà, pipà fins que el sol es pongué més enllà dels quatre horitzons, i cogità com alleujar les passions que el llanguien, o com exalçar ses gaubances per ço d'elevar-les més endalt dels núvols, i que les amors esclatessin i impregnessin arreu la volta celeste. Per què rompé en plors, per ço com era sols capaç d'amar-se ell mateix, i nulla persona pus. La qual raó era l'ocasió de son damnatge.
