Consirós l'ermità anava per valls i rosts i un esplet d'ubagor, com trobà's un pensiu, magre, descolorit i pobrament vestit pelegrí qui filustrava extàtic un branquilló de bruc pel ventijol bressat. Saludà'l l'ermità i l'abraçà, com reconegué un enemich de la mundanal vanaglòria, i el pelegrí li demanà com l'havia regonegut. L'ermità dix que com hom veu paio pobrament vestit, menyspreat per les gents com a foll, descolorit e magre, sap ipso-facto que en aquell hom veu aitambé salvació e perdurable benedicció. El pelegrí respòs que molt llongament era estat menystingut de les gents, per ço com anava com a foll per amor, mes menyspreava llurs escarns e reprenia les gents per ço com no amaven ço que ell amava. Molt plagueren aitals mots a l'ermità, i li demanà què era ço que el feia romandre ullprès i absorpt que era gran meravella de veure'l. E ell respòs que era el plàcid brandament del bruc, que abrandament desbocat inflamava en son imaginar, que li desfermava el deliri de bard.
Erica multiflora!
ma llengua es desafora
i follament perora,
l'enteniment implora
sanitat a tothora,
mon cos es descorpora,
mon ull fortament plora,
mon cor tostemps s'enyora
quan l'oratge s'avora
de tu i més no et bressola.
Com l'oratge m'acora,
Erica multiflora!
En havent pronunciat aquests mots amb gran re de sospirs de melangia, seguí absort en el brandeig suau del branquilló de bruc, curull de complaença. L'ermità, amb enuig, atonyinà'l i dix-li:
—Oh, ignar amador fal·laç! Reblador insadoll, enemich infatuat de les arts del ritme, freqüentador dels bordells de les rimes falses i brutes, barroc estòlid qui habites molt lluny d'on s'hostatgen Muses i Poesia, hauries de deixuplinar-te amb xurriaques metàl·liques d'espines ben esmolades!
I, el pelegrí per la filípica atorrollat, a la templa nogut, a les terres jussanes davallà jurant no compondre més rims peregrins.
