21 d’agost 2008

XVIII. Del desconhort de l'ermità, i del breu pesombre suïcida

Muntà l'ermità amb pas xalest al promontori que ha nom Miranda de les Agulles i contemplà el paisatge que es revelava a sos peus, i el vent no ruflà pus. E veié com munts i planes, i flums i tucs, proliferaven ací i allà; i milers de poblats que es perdien sota boirades plúmbies, i terribles monstres de ferro d'alè fuliginós, i un esbarzerar quitranat que nafrava serralades i foradava cingleres on s'agrumollaven vehicles tuixegosos en barreres de sangoneres grogues, i els peixos dels flums eren de plàstic pútid i la palterada ciutadana era purificada en detergent escumós, i ones hertzianes empedreïen l'aire que esbaldregava els sostres de les llars i emmetzinaven pous d'aigua i espigues de blat i sarments de cep, i arteroses veus rogalloses hipnotitzaven pardals i passerells perquè no s'envolessin de llur niu baciu; i hagués continuat veient coses, que era al caire de rompre en plors i plants i guais i sospirs com un plec de papers procedents de la terra jussana planà fins a ensopegar amb violència contra son rostre. El paper era escrit en llengua estranya i amb letícia aitals monstruosos mots monstrava:

—Harshlrhopjs rhrhopmnsh jurhhhhhhho.

L'alarmant titular era il·lustrat amb belles fotografies de cossos escapçats i fragments de crani i ventrells esmocats damunt rocs, tancs, altars, llibreries, ordinadors. Incloïa detalls escabrosos de minucioses arts de tortura i informava puntualment de tots els defalliments i deliquis i torts comesos més enllà dels Pirineus i més avall de Gibraltar, alhora que eren justament relatades les proeses pròpies, condignes de l'Olimp divinal.

L'ermità cogità que és certament desconhortador que, puix que, com s'atalaiava de dalt estant de les Agulles, el país avançava triomfant ignorant de malvestats, exempt d'iniquitats, oblidat de totalitarismes, en plena pax occidental, no hi hagués res per què lluitar. Per ço com l'engatjament social era absurd, hom disposava de ses energies en ell mateix, ço és: requesta incessant d'una forma o altra d'idealització de l'instinct sexual o, en son defecte, satisfacció de l'impuls susdit; lloguer de la pròpia força de treball per ço d'obtindre el màxim cabal d'emoluments pecuniaris; deports continuats davant els susdits hipnotitzadors, o bé en bella companyonia en algun centre de libació, amb sonadors d'esturments o no; modelació del propri cors fins a esdevenir marbre per abreujar l'arribada als paradisos de l'amor; i etcètera.

E car segons bufava el vent l'enemic era un bàrbar invasor, mes null temps el ver desviador de pistrincs, nulla pesona no cuidava d'acusar el trafolla que s'ensarronava la moma i el pa, e per ço les boires caliginoses s'estimbaven empedreïdes damunt les clepses dels feliços pardalets. Ells blasmen uns quants, i qui tot ho bescanta és foll, i pugnem per un altre món amb la consciència neta, i escandalitzeu-vos per les noves dels paperots, i acuseu els dictadors democràtics: tu! Tu! TurUruT! Mes jo, sóc el foll ermità, cavaller del cavall Bernat, qui atonyina per imposar unes estúpides lleis morals —Tu! Tu! Culpables tots! I jo, moralista ermità, també acuso: a Tu, qui caus en cataus per babaus; a Tu, hypocrita qui plores per Mauritània, per Madrid, per Àfrica, que plores per ço com les llàgrimes són de franc; a Tu, qui et manifestes —Oh Manifest!—, llençol ensutzeït, qui jeus tot l'any en ton sepulcre blanquejat; a Tothom, massa quiescent, aquiescent, deliqüescent, indecent. A mi, qui no lluyto sinó per a mi. La societat és com és, no es pot canviar. Canviem de tema, donchs: conforme. Resolt. Perfecte. Exacte.

L'ermità caigué en un pregon pou entròpic nihilista anorreant depressiu suïcida. No hi ha res per què lluytar, com abans aquells qui corrien rere els grisos —Oh grisos, éreu el sentit de la vida de tota una generació! Oh, què faré, si atonyinar no serveix, si enluminar no pusc, si per a la vida no servixc, si la remçó de les gents no és possible sens l'adquisició prèvia de consciència de base, si no haig vocació de monstrar el tort de tothom, si jo son foll. Sols me resta salvar-me: e per ço hich habit.

E lo vent ruflà novament.