Obrien plaça els sempre totpoderosos, espant de llurs enemics, Castellers de Vilafranca, i atacaren en primera ronda, com tenen per costum per Sant Fèlix, el 4de9fa. Ha pujat força bé sense vacil·lacions i pràcticament perfecte llevat d'algun petit incident en la primera aleta, subsanat amb gran mestria. En segona ronda han alçat, al segon peu, el 2de9fm, colós encara no vist aquesta temporada, llevat d'un lamentable intent sense solta ni volta per les Santes. Han domenyat el monstre amb franca suficiència, gesta que ha desaforat el clam laudatori de la plaça bocabadada. En tercera ronda, tanmateix, els vilafranquins han decidit no forçar més la màquina, en tant que ja eren sens dubte els vencedors de la batalla, ultra disposar del portentós pilar de vuit en la recambra. Així, amb un fàcil 3de9f, han finalitzat la seva darrera ronda, a l'espera d'un Pde8fm que ha estat completat amb tantíssima facilitat que ha garratibat el públic entregat.
La Colla Joves Xiquets de Valls ha anat a per totes i ha signat la seva millor exhibició de fa temps, recuperant, per fi, els castells de gamma extra, des del 2de8 de Santa Úrsula del 2004. D'aquesta faisó, després d'un còmode 3de9f, han descarregat per primer cop en la seva història el 5de9f. La supercatedral s'ha bastit a la primera amb molt bones mides fins a la carregada, moment a partir del qual ha calgut defensar el monument amb força i coratge. Pletòrics, eufòrics, han completat un castell que ha costat moltíssim als muixerrillos, molts intents pel camí els darrers anys i una tirallonga immensa de catedrals de mides exactes i harmòniques. Per acabar l'actuació han abordat el 4de9f que, després d'un intent reduït a llenya amb acotxador col·locat, ha estat descarregat amb molts treballs i suors, vencent la por de la canalla, que per un moment s'havia fet enrere. I per acabar, han aixecat dos tristos pilars de cinc, i hom es demana quan els muixerrillos seran capaços de posar-se a l'alçada de les colles grans també pel que fa als pilars.
Per la seva banda, els rosats han començat amb un 3de9f, com la Colla Joves, però molt més rebregat, que semblava en algun moment que es trencaria. Han mirat de donar la campanada amb un 3de9fa inèdit que s'ha ensorrat a la primera i que ha sonat a fantasmada. En repetició han portat a plaça l'únic castell de vuit de l'actuació, el 3de8a. Per tancar castells, han carregat el 2de9fm, tot just el segon que es corona aquesta temporada, que ha pogut aguantar amb prou feines l'aleta, fent figa tot seguit. Finalment, els vallencs han portat també el Pde8fm, molt més insegur que el dels verds, que ha caigut també en la descarregada.
I els Minyons de Terrassa han obert amb el 3de9f més parat del dia i han portat després el segon 5de9f de Sant Fèlix. Ha pujat més remenat que el de la Joves, i amb problemes amb la canalla del dos, que l'ha fet endarrerir fatalament. En la descarregada s'ha ensorrat la construcció, incapaços d'aturar les batzegades en totes direccions. Han finalitzat amb el 4de9f amb molts problemes en un terç, incidència que obligat a defensar aferrissadament el castell fins el final. Com a comiat, un bell pilar de sis.
I ara aviam què passa d'aquí al Concurs —tot i que els Minyons no hi vagin.
[Crònica confegida a distància tot llegint les informacions que ha anat donant Falques]
30 d’agost 2008
23 d’agost 2008
XIX. Del bard pelegrí i l'ermità
Consirós l'ermità anava per valls i rosts i un esplet d'ubagor, com trobà's un pensiu, magre, descolorit i pobrament vestit pelegrí qui filustrava extàtic un branquilló de bruc pel ventijol bressat. Saludà'l l'ermità i l'abraçà, com reconegué un enemich de la mundanal vanaglòria, i el pelegrí li demanà com l'havia regonegut. L'ermità dix que com hom veu paio pobrament vestit, menyspreat per les gents com a foll, descolorit e magre, sap ipso-facto que en aquell hom veu aitambé salvació e perdurable benedicció. El pelegrí respòs que molt llongament era estat menystingut de les gents, per ço com anava com a foll per amor, mes menyspreava llurs escarns e reprenia les gents per ço com no amaven ço que ell amava. Molt plagueren aitals mots a l'ermità, i li demanà què era ço que el feia romandre ullprès i absorpt que era gran meravella de veure'l. E ell respòs que era el plàcid brandament del bruc, que abrandament desbocat inflamava en son imaginar, que li desfermava el deliri de bard.
Erica multiflora!
ma llengua es desafora
i follament perora,
l'enteniment implora
sanitat a tothora,
mon cos es descorpora,
mon ull fortament plora,
mon cor tostemps s'enyora
quan l'oratge s'avora
de tu i més no et bressola.
Com l'oratge m'acora,
Erica multiflora!
En havent pronunciat aquests mots amb gran re de sospirs de melangia, seguí absort en el brandeig suau del branquilló de bruc, curull de complaença. L'ermità, amb enuig, atonyinà'l i dix-li:
—Oh, ignar amador fal·laç! Reblador insadoll, enemich infatuat de les arts del ritme, freqüentador dels bordells de les rimes falses i brutes, barroc estòlid qui habites molt lluny d'on s'hostatgen Muses i Poesia, hauries de deixuplinar-te amb xurriaques metàl·liques d'espines ben esmolades!
I, el pelegrí per la filípica atorrollat, a la templa nogut, a les terres jussanes davallà jurant no compondre més rims peregrins.
Erica multiflora!
ma llengua es desafora
i follament perora,
l'enteniment implora
sanitat a tothora,
mon cos es descorpora,
mon ull fortament plora,
mon cor tostemps s'enyora
quan l'oratge s'avora
de tu i més no et bressola.
Com l'oratge m'acora,
Erica multiflora!
En havent pronunciat aquests mots amb gran re de sospirs de melangia, seguí absort en el brandeig suau del branquilló de bruc, curull de complaença. L'ermità, amb enuig, atonyinà'l i dix-li:
—Oh, ignar amador fal·laç! Reblador insadoll, enemich infatuat de les arts del ritme, freqüentador dels bordells de les rimes falses i brutes, barroc estòlid qui habites molt lluny d'on s'hostatgen Muses i Poesia, hauries de deixuplinar-te amb xurriaques metàl·liques d'espines ben esmolades!
I, el pelegrí per la filípica atorrollat, a la templa nogut, a les terres jussanes davallà jurant no compondre més rims peregrins.
21 d’agost 2008
XVIII. Del desconhort de l'ermità, i del breu pesombre suïcida
Muntà l'ermità amb pas xalest al promontori que ha nom Miranda de les Agulles i contemplà el paisatge que es revelava a sos peus, i el vent no ruflà pus. E veié com munts i planes, i flums i tucs, proliferaven ací i allà; i milers de poblats que es perdien sota boirades plúmbies, i terribles monstres de ferro d'alè fuliginós, i un esbarzerar quitranat que nafrava serralades i foradava cingleres on s'agrumollaven vehicles tuixegosos en barreres de sangoneres grogues, i els peixos dels flums eren de plàstic pútid i la palterada ciutadana era purificada en detergent escumós, i ones hertzianes empedreïen l'aire que esbaldregava els sostres de les llars i emmetzinaven pous d'aigua i espigues de blat i sarments de cep, i arteroses veus rogalloses hipnotitzaven pardals i passerells perquè no s'envolessin de llur niu baciu; i hagués continuat veient coses, que era al caire de rompre en plors i plants i guais i sospirs com un plec de papers procedents de la terra jussana planà fins a ensopegar amb violència contra son rostre. El paper era escrit en llengua estranya i amb letícia aitals monstruosos mots monstrava:
—Harshlrhopjs rhrhopmnsh jurhhhhhhho.
L'alarmant titular era il·lustrat amb belles fotografies de cossos escapçats i fragments de crani i ventrells esmocats damunt rocs, tancs, altars, llibreries, ordinadors. Incloïa detalls escabrosos de minucioses arts de tortura i informava puntualment de tots els defalliments i deliquis i torts comesos més enllà dels Pirineus i més avall de Gibraltar, alhora que eren justament relatades les proeses pròpies, condignes de l'Olimp divinal.
L'ermità cogità que és certament desconhortador que, puix que, com s'atalaiava de dalt estant de les Agulles, el país avançava triomfant ignorant de malvestats, exempt d'iniquitats, oblidat de totalitarismes, en plena pax occidental, no hi hagués res per què lluitar. Per ço com l'engatjament social era absurd, hom disposava de ses energies en ell mateix, ço és: requesta incessant d'una forma o altra d'idealització de l'instinct sexual o, en son defecte, satisfacció de l'impuls susdit; lloguer de la pròpia força de treball per ço d'obtindre el màxim cabal d'emoluments pecuniaris; deports continuats davant els susdits hipnotitzadors, o bé en bella companyonia en algun centre de libació, amb sonadors d'esturments o no; modelació del propri cors fins a esdevenir marbre per abreujar l'arribada als paradisos de l'amor; i etcètera.
E car segons bufava el vent l'enemic era un bàrbar invasor, mes null temps el ver desviador de pistrincs, nulla pesona no cuidava d'acusar el trafolla que s'ensarronava la moma i el pa, e per ço les boires caliginoses s'estimbaven empedreïdes damunt les clepses dels feliços pardalets. Ells blasmen uns quants, i qui tot ho bescanta és foll, i pugnem per un altre món amb la consciència neta, i escandalitzeu-vos per les noves dels paperots, i acuseu els dictadors democràtics: tu! Tu! TurUruT! Mes jo, sóc el foll ermità, cavaller del cavall Bernat, qui atonyina per imposar unes estúpides lleis morals —Tu! Tu! Culpables tots! I jo, moralista ermità, també acuso: a Tu, qui caus en cataus per babaus; a Tu, hypocrita qui plores per Mauritània, per Madrid, per Àfrica, que plores per ço com les llàgrimes són de franc; a Tu, qui et manifestes —Oh Manifest!—, llençol ensutzeït, qui jeus tot l'any en ton sepulcre blanquejat; a Tothom, massa quiescent, aquiescent, deliqüescent, indecent. A mi, qui no lluyto sinó per a mi. La societat és com és, no es pot canviar. Canviem de tema, donchs: conforme. Resolt. Perfecte. Exacte.
L'ermità caigué en un pregon pou entròpic nihilista anorreant depressiu suïcida. No hi ha res per què lluytar, com abans aquells qui corrien rere els grisos —Oh grisos, éreu el sentit de la vida de tota una generació! Oh, què faré, si atonyinar no serveix, si enluminar no pusc, si per a la vida no servixc, si la remçó de les gents no és possible sens l'adquisició prèvia de consciència de base, si no haig vocació de monstrar el tort de tothom, si jo son foll. Sols me resta salvar-me: e per ço hich habit.
E lo vent ruflà novament.
—Harshlrhopjs rhrhopmnsh jurhhhhhhho.
L'alarmant titular era il·lustrat amb belles fotografies de cossos escapçats i fragments de crani i ventrells esmocats damunt rocs, tancs, altars, llibreries, ordinadors. Incloïa detalls escabrosos de minucioses arts de tortura i informava puntualment de tots els defalliments i deliquis i torts comesos més enllà dels Pirineus i més avall de Gibraltar, alhora que eren justament relatades les proeses pròpies, condignes de l'Olimp divinal.
L'ermità cogità que és certament desconhortador que, puix que, com s'atalaiava de dalt estant de les Agulles, el país avançava triomfant ignorant de malvestats, exempt d'iniquitats, oblidat de totalitarismes, en plena pax occidental, no hi hagués res per què lluitar. Per ço com l'engatjament social era absurd, hom disposava de ses energies en ell mateix, ço és: requesta incessant d'una forma o altra d'idealització de l'instinct sexual o, en son defecte, satisfacció de l'impuls susdit; lloguer de la pròpia força de treball per ço d'obtindre el màxim cabal d'emoluments pecuniaris; deports continuats davant els susdits hipnotitzadors, o bé en bella companyonia en algun centre de libació, amb sonadors d'esturments o no; modelació del propri cors fins a esdevenir marbre per abreujar l'arribada als paradisos de l'amor; i etcètera.
E car segons bufava el vent l'enemic era un bàrbar invasor, mes null temps el ver desviador de pistrincs, nulla pesona no cuidava d'acusar el trafolla que s'ensarronava la moma i el pa, e per ço les boires caliginoses s'estimbaven empedreïdes damunt les clepses dels feliços pardalets. Ells blasmen uns quants, i qui tot ho bescanta és foll, i pugnem per un altre món amb la consciència neta, i escandalitzeu-vos per les noves dels paperots, i acuseu els dictadors democràtics: tu! Tu! TurUruT! Mes jo, sóc el foll ermità, cavaller del cavall Bernat, qui atonyina per imposar unes estúpides lleis morals —Tu! Tu! Culpables tots! I jo, moralista ermità, també acuso: a Tu, qui caus en cataus per babaus; a Tu, hypocrita qui plores per Mauritània, per Madrid, per Àfrica, que plores per ço com les llàgrimes són de franc; a Tu, qui et manifestes —Oh Manifest!—, llençol ensutzeït, qui jeus tot l'any en ton sepulcre blanquejat; a Tothom, massa quiescent, aquiescent, deliqüescent, indecent. A mi, qui no lluyto sinó per a mi. La societat és com és, no es pot canviar. Canviem de tema, donchs: conforme. Resolt. Perfecte. Exacte.
L'ermità caigué en un pregon pou entròpic nihilista anorreant depressiu suïcida. No hi ha res per què lluytar, com abans aquells qui corrien rere els grisos —Oh grisos, éreu el sentit de la vida de tota una generació! Oh, què faré, si atonyinar no serveix, si enluminar no pusc, si per a la vida no servixc, si la remçó de les gents no és possible sens l'adquisició prèvia de consciència de base, si no haig vocació de monstrar el tort de tothom, si jo son foll. Sols me resta salvar-me: e per ço hich habit.
E lo vent ruflà novament.
20 d’agost 2008
XVII. Dels fartaners i l'ermità
Mamar fins a les onze. L'entreteniment de les nits jusllobregatines, l'ermità llegí, embarbesclat. Una alzina, per ribauts maculada. Volcànic, l'ermità ensumà el reguerol de ratafia i absenta que pitofs engrescats havien lleixat. Molt fou irat, e amb gran re de piroclasts erupcionà:
- Oh! Catius, penediu-se, reteu-se a mos peus, furient igni plutònic eremita!
Els jovencells se meravellaren amb infinita meravella, i gran meravella fo la meravella amb què se meravellaren cells jovencells, qui nulla persona no us la poria dir. Mes seguiren la gran festa en honor a Bacus, i Luxúria era adorada com enlloch pus no s'és vist, pus endalt que Zeus, Thor i Zoroastre: oh Venus. Trascolem. Libem.
Opípara era la pitança, fartaners s'atipaven de molt delicades menges, Tiberi, Pantagruel, Sostres, llépola gormanderia. Menjar i jeure, era tot el treball d'aquelles criatures. Així folgaven, vagarosos, que com no omplien lo pap buidaven la sardina, i molt gran era llur goig.
- Sènyers, ordenament e volentat és de Déu que hom manuc per satisfer al cors segons és necessitats, e ço qui no és necessitat al cors, no és de l'ordenament de déu e qui és contra temperància, e...
Un Rot com un Tro reduí a cendres la peroració del magmarmità. Una gran fumera formà dens cumulunimbus damunt la clepsa de l'indignat ermità.
- Vés a tallar cigales per al teu col·leccionista de prepucis -un heresiarca tronà.
- Escolteu, enteneu i compreneu -el santhom exhortà-. Penediu-se, ajonolleu-se davant el Qui S'engendrà Ell mateix, mitjancer l'Esperit Sant, i ell mateix S'envià, Autoredemptor, entre Ell mateix i els altres, Qui, maltractat pels seus diabòlics enemics, despullat i assotat, fou clavat com un ratpenat a la porta d'un mas, morí de fam a l'arbre de la creu. El Qual es deixà sepultar, s'aixecà, arrasà els inferns, féu el trajecte al cel on fa dos mil anys que seu a mà dreta de Si mateix, però ha de venir el dia final a judicar els vius i els morts quan tots els vius ja seran morts -i es tragué una creu de la butxaca de radera el sach de patates amb què s'abillava, apuntant-los.
Gran fo l'esclat de riallades, que paria que totes les tempestes del cel espeteguessin a l'encop dalt del magí de l'ermità, fumós. El qual girà cua, derrotat per aquells llonzes, i, amb petites glopades de gírgola, se'n tornà a la cofurna, i sojornà quaranta dies i quaranta nuits, puix que si hi ha homes qui menjant com quaranta no rebenten, com més raó ha d'ésser el cas contrari, i purificar el cors de pols i mals humors.
I trobà que trobat havia una segona metàfora moral.
Dos fragments manllevats d'Ulisses de Joyce. Un fragment copiat literalment de Ramon Llull
- Oh! Catius, penediu-se, reteu-se a mos peus, furient igni plutònic eremita!
Els jovencells se meravellaren amb infinita meravella, i gran meravella fo la meravella amb què se meravellaren cells jovencells, qui nulla persona no us la poria dir. Mes seguiren la gran festa en honor a Bacus, i Luxúria era adorada com enlloch pus no s'és vist, pus endalt que Zeus, Thor i Zoroastre: oh Venus. Trascolem. Libem.
Opípara era la pitança, fartaners s'atipaven de molt delicades menges, Tiberi, Pantagruel, Sostres, llépola gormanderia. Menjar i jeure, era tot el treball d'aquelles criatures. Així folgaven, vagarosos, que com no omplien lo pap buidaven la sardina, i molt gran era llur goig.
- Sènyers, ordenament e volentat és de Déu que hom manuc per satisfer al cors segons és necessitats, e ço qui no és necessitat al cors, no és de l'ordenament de déu e qui és contra temperància, e...
Un Rot com un Tro reduí a cendres la peroració del magmarmità. Una gran fumera formà dens cumulunimbus damunt la clepsa de l'indignat ermità.
- Vés a tallar cigales per al teu col·leccionista de prepucis -un heresiarca tronà.
- Escolteu, enteneu i compreneu -el santhom exhortà-. Penediu-se, ajonolleu-se davant el Qui S'engendrà Ell mateix, mitjancer l'Esperit Sant, i ell mateix S'envià, Autoredemptor, entre Ell mateix i els altres, Qui, maltractat pels seus diabòlics enemics, despullat i assotat, fou clavat com un ratpenat a la porta d'un mas, morí de fam a l'arbre de la creu. El Qual es deixà sepultar, s'aixecà, arrasà els inferns, féu el trajecte al cel on fa dos mil anys que seu a mà dreta de Si mateix, però ha de venir el dia final a judicar els vius i els morts quan tots els vius ja seran morts -i es tragué una creu de la butxaca de radera el sach de patates amb què s'abillava, apuntant-los.
Gran fo l'esclat de riallades, que paria que totes les tempestes del cel espeteguessin a l'encop dalt del magí de l'ermità, fumós. El qual girà cua, derrotat per aquells llonzes, i, amb petites glopades de gírgola, se'n tornà a la cofurna, i sojornà quaranta dies i quaranta nuits, puix que si hi ha homes qui menjant com quaranta no rebenten, com més raó ha d'ésser el cas contrari, i purificar el cors de pols i mals humors.
I trobà que trobat havia una segona metàfora moral.
Dos fragments manllevats d'Ulisses de Joyce. Un fragment copiat literalment de Ramon Llull
12 d’agost 2008
XVI. Del psicòtich i l'ermità
Molt fo content l'ermità d'aquell episodi, i cascuna volta que per allí hi passava, tost com veia el regueró de sang de la pecadora, tost se'n gaubava pus, i en pregona letícia es rabejava fins que un altre pensament la seva pensa embargava. I així estant un jorn, un bon hom molt amoïnat la seva pensa cativà.
Cell home caminava molt a poc a poc, i a cada passa que feia havia gran cura de no trepitjar null llimach, puix que havia sentit que el gran Comte de Barcelona i Rei de la Corona d'Aragó havia interdit de trepitjar cap Pudibundus limachs, una molt rara espècie en perill d'extinció, molt apreciada per ses proprietats guaridores. Com l'ermità conegué son neguit, l'ermità exclamà:
- Oh bon home, amic de la legalitat, vetllador de les lleis, llibert de la selva anàrchica, sotmès al jou alliberador del Dret, servador de la pau, pilar i columnata de l'ordre, espasa de la justícia, molt me plau ço que vós dieu, e digueu-me: n'heu mai vist cap d'aqueixos llimachs?
- Null temps no n'he atalaiat negun d'eixos llimachs, e sé que poc n'hi ha ací, com sols proliferen en unes valls del Matagalls; mes gran paor he que no se n'escapoleixi cap per ací i me sia lo cap tolt.
Molt fo meravellat lo nostre ermità, i tota via demanà-li:
- Molt me só meravellat del vostre zel en esguardant la llei. E digueu-me: tostemps la zeleu així?
- Null temps no faig una passa sens esguardar ans si sots mon peu ha-hi null llimach, ne si prés jo ha-hi negun mosso d'esquadra, qui més promptes són a llevar caps que a cercar la raó per què els han llevats.
Molt pus fo meravellat l'ermità de ço que el pelegrí racontat li havia, e afegí-hi:
- No hagueu paor ni basarda, puix que no ha raó d'esglai ni d'espavent car a Montserrat mai no he encepegat amb mosso negun (ni llimach, és clar). Podeu anar quitis de recels ni temors.
- Prou m'agradaria, mes los mossos s'escondeixen rere puigs i roures i a la mínima lleven lo cap del desprevingut, i jo per nulla cosa no arriscaria mon cap per un mosso amagat, e més m'estimo trigar tres dies a fer tres llegües que fer en tres minuts el camí de Sant Pau.
I, lleixant de banda aquell psicòtic, sens demanar-li sobre l'art de conservar tonyines, girà cua i féu el camí del monestir amblant a pas lleuger, saltironant.
Cell home caminava molt a poc a poc, i a cada passa que feia havia gran cura de no trepitjar null llimach, puix que havia sentit que el gran Comte de Barcelona i Rei de la Corona d'Aragó havia interdit de trepitjar cap Pudibundus limachs, una molt rara espècie en perill d'extinció, molt apreciada per ses proprietats guaridores. Com l'ermità conegué son neguit, l'ermità exclamà:
- Oh bon home, amic de la legalitat, vetllador de les lleis, llibert de la selva anàrchica, sotmès al jou alliberador del Dret, servador de la pau, pilar i columnata de l'ordre, espasa de la justícia, molt me plau ço que vós dieu, e digueu-me: n'heu mai vist cap d'aqueixos llimachs?
- Null temps no n'he atalaiat negun d'eixos llimachs, e sé que poc n'hi ha ací, com sols proliferen en unes valls del Matagalls; mes gran paor he que no se n'escapoleixi cap per ací i me sia lo cap tolt.
Molt fo meravellat lo nostre ermità, i tota via demanà-li:
- Molt me só meravellat del vostre zel en esguardant la llei. E digueu-me: tostemps la zeleu així?
- Null temps no faig una passa sens esguardar ans si sots mon peu ha-hi null llimach, ne si prés jo ha-hi negun mosso d'esquadra, qui més promptes són a llevar caps que a cercar la raó per què els han llevats.
Molt pus fo meravellat l'ermità de ço que el pelegrí racontat li havia, e afegí-hi:
- No hagueu paor ni basarda, puix que no ha raó d'esglai ni d'espavent car a Montserrat mai no he encepegat amb mosso negun (ni llimach, és clar). Podeu anar quitis de recels ni temors.
- Prou m'agradaria, mes los mossos s'escondeixen rere puigs i roures i a la mínima lleven lo cap del desprevingut, i jo per nulla cosa no arriscaria mon cap per un mosso amagat, e més m'estimo trigar tres dies a fer tres llegües que fer en tres minuts el camí de Sant Pau.
I, lleixant de banda aquell psicòtic, sens demanar-li sobre l'art de conservar tonyines, girà cua i féu el camí del monestir amblant a pas lleuger, saltironant.
XV. De la primera metàfora moral de l'ermità
Era l'ermità ensús un tossal pelat i eixut, alenant l'aire pur dels puigs montserratins. El sol batia sens mercè i socarrava fins la part més jussana de les soques dels pins pinyoners, així dels grans com també dels pochs. Les fures furetejaven i furgaven gruant per un fur fora dels fums que fumien munts i fondalades. Torrentols i rieretes plorinyaven per un' ombra que els guardés d'esvair-se evaporats. Balços, timbes i cingleres s'alzinaven cantelluts i fenyien l'aire infernat. Un estratocúmul com una lenta flamarada blanca, incendiant els boscs gemegants, escarritxants. L'ermità ensús un tossal, pipant.
Davallà a la plana amarat de litres de suor mes surant en viatge girgolenc per esferes més elevades. Mes a la plana veié una dona pintada de cara, perfumada i ben abillada de parençoses robes i richs oripells. Acostà's blasmant-la com li era acostumat, mes ella poc que li féu cas. Acostà-s'hi pus i digué:
- Oh, folla, lassa, cativa: com adores vanes llaors, i damnes ton ànima per haver mortals delits! Cuita, cuida mudar de costumes, puix que ta mort t'és propera i el bàratre a tos peus bada's, sens fi.
- Molt me desplau ço que vós dieu, mes prou cuit de viure a pler aquesta vida que, per la propvinent, no cur pas. Puix que tot ço que jo he és ço que vós veieu, lleixeu-me viure a lloure i ocupeu-vos de ço del vostre, que no és poca cosa.
L'ermità enfelloní's fora mida i, escopint fel per la boca, esgaripà:
- Oh, folla lassa cativa! I vós daríeu un dit per vostre amat?
- Foll vós sou: poc que daria nulla cosa que me desplagués, car més m'estim viure sola que vendre'm a null home, car tots són folls, com vós.
I l'ermità, amb ventrell grossíssim, atonyinà-la tro aterrar-la tot lo cors, moribunda, sangonosa, i irat aitals mots dix-li:
- Folla! Folla! Folla tu! Folla pus! Folla! Folla! Folla!
I afegí-hi:
- Folla, lassa! Qui volentat no ha de, per son amat, un dit dar, com li daria mai sa pròpria vida! E, si l'amic no dóna sa vida per son amat, com esperar pot que li sia estort d'infernal mal? Puix que, sàpies, ta vida te serà estorta, mes jaquida a tàrtar eternal.
I afegí-hi:
- Aqueixos colps de tonyina no són pas res en esguard dels colps que reebràs de tridents i dalles allí on el Dant versà amenat per Virgili.
I, lleixant l'Heva estassada a terra, marxà.
Davallà a la plana amarat de litres de suor mes surant en viatge girgolenc per esferes més elevades. Mes a la plana veié una dona pintada de cara, perfumada i ben abillada de parençoses robes i richs oripells. Acostà's blasmant-la com li era acostumat, mes ella poc que li féu cas. Acostà-s'hi pus i digué:
- Oh, folla, lassa, cativa: com adores vanes llaors, i damnes ton ànima per haver mortals delits! Cuita, cuida mudar de costumes, puix que ta mort t'és propera i el bàratre a tos peus bada's, sens fi.
- Molt me desplau ço que vós dieu, mes prou cuit de viure a pler aquesta vida que, per la propvinent, no cur pas. Puix que tot ço que jo he és ço que vós veieu, lleixeu-me viure a lloure i ocupeu-vos de ço del vostre, que no és poca cosa.
L'ermità enfelloní's fora mida i, escopint fel per la boca, esgaripà:
- Oh, folla lassa cativa! I vós daríeu un dit per vostre amat?
- Foll vós sou: poc que daria nulla cosa que me desplagués, car més m'estim viure sola que vendre'm a null home, car tots són folls, com vós.
I l'ermità, amb ventrell grossíssim, atonyinà-la tro aterrar-la tot lo cors, moribunda, sangonosa, i irat aitals mots dix-li:
- Folla! Folla! Folla tu! Folla pus! Folla! Folla! Folla!
I afegí-hi:
- Folla, lassa! Qui volentat no ha de, per son amat, un dit dar, com li daria mai sa pròpria vida! E, si l'amic no dóna sa vida per son amat, com esperar pot que li sia estort d'infernal mal? Puix que, sàpies, ta vida te serà estorta, mes jaquida a tàrtar eternal.
I afegí-hi:
- Aqueixos colps de tonyina no són pas res en esguard dels colps que reebràs de tridents i dalles allí on el Dant versà amenat per Virgili.
I, lleixant l'Heva estassada a terra, marxà.
04 d’agost 2008
XIV. Del damnatge de l'ermità
L'ermità, aprés de molt estudiar i contemplar a l'ermita, començà d'escriure versos excelsos:
«Un fumós jorn
fou fornit forn
per fornejar
nostre ermità,
sant innocent,
pilós, silent,
gran pipador,
empipador
i poetastre;
d'aital malastre
l'ermità fou
sotmès al jou
d'infernals focs
i de grans rocs
lligats al coll;
ah, mesquí, foll!,
moriràs las
car voler no has.
Mor, mor, mor, mor,
mor, mor, mor, mor.»
Amb gran rigolatge l'ermità inscrigué aquests tetrasíl·labs en la soca del pi escarransit, i pipà, pipà fins que el sol es pongué més enllà dels quatre horitzons, i cogità com alleujar les passions que el llanguien, o com exalçar ses gaubances per ço d'elevar-les més endalt dels núvols, i que les amors esclatessin i impregnessin arreu la volta celeste. Per què rompé en plors, per ço com era sols capaç d'amar-se ell mateix, i nulla persona pus. La qual raó era l'ocasió de son damnatge.
«Un fumós jorn
fou fornit forn
per fornejar
nostre ermità,
sant innocent,
pilós, silent,
gran pipador,
empipador
i poetastre;
d'aital malastre
l'ermità fou
sotmès al jou
d'infernals focs
i de grans rocs
lligats al coll;
ah, mesquí, foll!,
moriràs las
car voler no has.
Mor, mor, mor, mor,
mor, mor, mor, mor.»
Amb gran rigolatge l'ermità inscrigué aquests tetrasíl·labs en la soca del pi escarransit, i pipà, pipà fins que el sol es pongué més enllà dels quatre horitzons, i cogità com alleujar les passions que el llanguien, o com exalçar ses gaubances per ço d'elevar-les més endalt dels núvols, i que les amors esclatessin i impregnessin arreu la volta celeste. Per què rompé en plors, per ço com era sols capaç d'amar-se ell mateix, i nulla persona pus. La qual raó era l'ocasió de son damnatge.
02 d’agost 2008
XIII. De la mort de l'ermità
L'ermità, negats els ulls en llàgremes, muntà al pollegó més enlairat de Montserrat, i dret als quatre vents sotjà l'horitzó. Pel camí havia suat tot el greix que l'entumia, s'havia esgarrapat mans i braços i s'havia banyat en una font d'una fondalada esquerpa i enfonyada fora de l'esguard de tothom. El mar s'estenia horitzó enllà, més enllà de les Mallorques; els Pirineus s'amuntegaven al nord, departint Europa de l'Àfrica; les planes de Lleyda s'estenien horitzó enllà, més enllà de la Franja i el comtat d'Urgell, com un desert saharià. Cap el sud discorria el Llobregat escumós, pudent. Resseguí el riu fins el Berguedà, on uns altres pollegons el saludaren, on neix límpid i ufà el riu innocent. L'ermità es deixà caure al buit, rodolà, es trencà ossos i uns metres més avall un pi escarransit gruant per una gota d'aigua deturà la davallada, i l'ermità romangué una setmana inconscient sense menjar ni beure nulla cosa, tro que es desvetllà i miraculosament fou guarit de les nafres, i caminant tornà en plors a l'ermita, on estigué un mes sense menjar ni beure i només pipant de la gírgola màgica. I contemplant.
01 d’agost 2008
XII. De com fou transfigurat l'ermità pels amors de son amat*
Contemplava amb gran art de contemplació l'ermità déus, com sentí un aucell qui cantava l'alba, en la selva montserratina. S'hi apropà l'ermità, i digué a l'aucell:
—Si no ens entenem per llenguatge, entenguem-nos per amor; car en el teu cant es representa a mos ulls mon amat.
Encontinent l'aucell finí son cant, i l'ermità se sentí morir, a l'alba. Gran fou el desconhort que el llanguí, i cogità morir, i hagué paor fins que remembrà son amat. I llevà's i udolà a les gents qui traginaven per la carrera de Barcinona aitals udols:
—Ah, senyors!, per ço que mort ni perills no temeu, ameu honrar mon amat! Car benanança és malanança sostinguda per amor!
Embegut de caritat, amor, l'ermità, que havia una mica massa pipat, anà a abraçar-se amb totes les gents, i els besava en la boca, plorant per omplir tots els mars de la Terra, la Lluna i Mart. Cantava i plorava cants a l'amat, i deia que més ivarçosa cosa és amor en coratge d'amant, que llamp en resplendor i tro en oïment, i més viva és aigua en plor que en onades de mar, i més a prop és el sospir a l'amor que la neu a la blancor.
I les contorsions de dolor i sos treballs, qui us els podria recontar? I la gran meravella que fou entre la gernació, qui us la podria explanar? I la infinita amor que somogué aquell matí la muntanya màgica, qui us la podria nombrar?
L'ermità seié sota el seu arbre, conversà una estona amb l'arbre, l'aucell i el lloc, i finalment féu semblant pregària:
—Tu ets tot, i per tot, i en tot, i amb tot. Et vull tot, per ço que hagi i sigui tot en mi. Car no et puc haver tot sens que no sigui de tu, hages-me tot, i jo a tu tot, car tu ets tal tot, que pots abundar a ésser tot de cascú qui és dóna a tu tot.
Só qui só, que no só io,
puix d'amor mudat me só.
Io crec cert que res no sia,
o, si só, só fantasia,
o algun home que somia
que ve a alcançar algun do,
puix d'amor mudat me só.
Só del tot transfigurat;
só aquell que era llibertat,
i ara d'amors cativat
me veig molt fora raó,
puix d'amor mudat me só.
Si só, puix que en lo món vixc
i a mi mateix avorrixc,
i segons que discernixc
veig cell qui em dóna passió
puix d'amor mudat me só.
I adormí's entre sospirs i benances.
*[La pregrària és un poema de Joan Timoneda. En aquest post he afusellat El llibre d'amic i amat de Llull, que forma part del Llibre d'Evast e Blanquerna. En altres diguem-ne capítols de l'Ermità he afusellat altres fragments del llibre.]
—Si no ens entenem per llenguatge, entenguem-nos per amor; car en el teu cant es representa a mos ulls mon amat.
Encontinent l'aucell finí son cant, i l'ermità se sentí morir, a l'alba. Gran fou el desconhort que el llanguí, i cogità morir, i hagué paor fins que remembrà son amat. I llevà's i udolà a les gents qui traginaven per la carrera de Barcinona aitals udols:
—Ah, senyors!, per ço que mort ni perills no temeu, ameu honrar mon amat! Car benanança és malanança sostinguda per amor!
Embegut de caritat, amor, l'ermità, que havia una mica massa pipat, anà a abraçar-se amb totes les gents, i els besava en la boca, plorant per omplir tots els mars de la Terra, la Lluna i Mart. Cantava i plorava cants a l'amat, i deia que més ivarçosa cosa és amor en coratge d'amant, que llamp en resplendor i tro en oïment, i més viva és aigua en plor que en onades de mar, i més a prop és el sospir a l'amor que la neu a la blancor.
I les contorsions de dolor i sos treballs, qui us els podria recontar? I la gran meravella que fou entre la gernació, qui us la podria explanar? I la infinita amor que somogué aquell matí la muntanya màgica, qui us la podria nombrar?
L'ermità seié sota el seu arbre, conversà una estona amb l'arbre, l'aucell i el lloc, i finalment féu semblant pregària:
—Tu ets tot, i per tot, i en tot, i amb tot. Et vull tot, per ço que hagi i sigui tot en mi. Car no et puc haver tot sens que no sigui de tu, hages-me tot, i jo a tu tot, car tu ets tal tot, que pots abundar a ésser tot de cascú qui és dóna a tu tot.
Só qui só, que no só io,
puix d'amor mudat me só.
Io crec cert que res no sia,
o, si só, só fantasia,
o algun home que somia
que ve a alcançar algun do,
puix d'amor mudat me só.
Só del tot transfigurat;
só aquell que era llibertat,
i ara d'amors cativat
me veig molt fora raó,
puix d'amor mudat me só.
Si só, puix que en lo món vixc
i a mi mateix avorrixc,
i segons que discernixc
veig cell qui em dóna passió
puix d'amor mudat me só.
I adormí's entre sospirs i benances.
*[La pregrària és un poema de Joan Timoneda. En aquest post he afusellat El llibre d'amic i amat de Llull, que forma part del Llibre d'Evast e Blanquerna. En altres diguem-ne capítols de l'Ermità he afusellat altres fragments del llibre.]
Subscriure's a:
Missatges (Atom)