Aprofito ara per expulsar què penso dels Castellers d'Esplugues, amb una bona dosi de misantropia típica made in Joseph, i una altra de franca admiració social, conjuminant tots dos extrems per, en una paradoxal fórmula, exalçar i bescantar ensems la humanitat en general i la colla en particular, com a anècdota que confirma la categoria, que es resumeix en la hipòtesi: «L'ésser humà és idiota —i per tant jo també—, guiat pels seus instints animals més epidèrmics o pregons —no ens vindrà pas d'una altra paradoxa—, però alhora és capaç, de vegades, de superar-los i generar una cosa semblant al desinterès pur, cosa que fa que la vida en comunitat pugui ser agradable en segons quines condicions.»
En general, pel que conec del món casteller, que no és massa, una colla castellera és un grup de gent més o menys ben avinguda, constituït en capelletes més reduïdes, que és capaç, com una petita societat, de generar sinergies per a un seguit de fites compartides. Aquests objectius són:
—Fer castells cada dia més alts
—Créixer en nombre de components
—Fer difusió de la pròpia activitat
—Fomentar la convivència interna
El primer i l'últim són els principals. I tot i que en principi una colla castellera el que vol és fer castells, el que vol, en realitat, és passar-s'ho bé fent castells. La mentalitat predominant de la nostra colla és sobretot passar-s'ho bé i també fer castells: és la típica de les colles del boom casteller, o de colles del nord sense cultura castellera. En aquest aspecte, fem bastanta pena.
Per fer castells més alts, cal créixer en nombre de castellers, i per a això cal visibilitzar la pròpia activitat, cosa que es fa per diverses vies. Segons la teoria de partits polítics, sempre, en tots els casos, l'objectiu inicial d'una organització (guanyar eleccions per aplicar una visió social) és supeditat, quan l'organització madura una mica, per l'objectiu principal de la supervivència de la pròpia organització.
En resum: l'objectiu real de totes les colles és sobreviure i créixer. Tota l'acció de la Colla s'orienta a créixer, i la Tècnica fa el que pot amb el nombre d'efectius disponibles. No direm que la Colla només pensa a augmentar el nombre de camises: però totes les iniciatives de dinamització, de difusió, de cerca de més recursos, etc, van encaminades a això. Que determina directament els assaigs. El paper de la Tècnica de mantenir contenta la massa social, d'engrescar-la, etc, és cabdal per disposar de prou camises a assaig i plaça.
En fi, la gent a la nostra colla, fins fa dues temporades, era majoritàriament fiestera, amb poca consciència castellera. Les coses han començat a canviar: gent jove amb moltes ganes de créixer i molta il·lusió i embranzida somnia en noves fites que fins fa quatre dies eren impensables.
Volia parlar d'una altra cosa i he acabat dient banalitats. Un problema fonamental és aquest poc interès pel que són els castells i, per tant, el conformisme que s'hi respirava i que encara es respira ara en alguns sectors. Gent que no vol saber què fan les altres colles, que no va mai a veure altres diades, que no té contacte amb la resta, que es pensa que el que fem a Esplugues és l'únic possible i el millor del món que ens ha de donar la glòria com per art de màgia, l'autarquia, el refús de solucions noves perquè «sempre s'ha fet així», i etcètera.
És fonamental el bon rotllo... però només bon rotllo és el suïcidi casteller. Sempre he estat partidari d'un mig-mig; en aquest aspecte, els dos pols de referència són d'una banda Arreplegats i de l'altra Ganàpies, tot i que les coses van canviant. Esplugues era més propera a Ganàpies que a qualsevol altra cosa; ara està lliscant vers l'equilibri.
I les meves motivacions per ser-ne membre doncs ara no vénen gaire a tomb però és evident que necessito socialitzar-me de tant en tant ni que sigui amb comptagotes, i malgrat que la forma de ser de la gent en general m'ensopeixi sovint, i que jo sigui, certament, ben poc sociable, pels motius que siguin.
Més que res, per justificar el primer paràgraf, hi ha gent que té la voluntat de ser casteller per qüestions purament utilitàries, malgrat que pugui ser un utilitarisme, diguem-ne, «espiritual», en què hi conflueixen interessos com ara l'autorealització, l'amistat i la companyonia, i totes aquestes coses, i per això el vessant social és cabdal, perquè és el que fa que, més aviat per una mena d'egoisme altruista, hom s'hi vulgui comprometre, en major o menor grau segons les necessitats de cadascú. Diguem que tothom és casteller per passar-s'ho bé; en fi, tant se val tot.
Per acabar, i canviant una mica el tema, podríem dir que és per «egoisme altruista» que les societats es mantenen, i que amb una cultura política diferent, basada en uns altres valors, serien possibles societats molt diferents. Canviar la cultura política és summament difícil i necessita moltíssim temps i depèn de moltes coses i, en part, és imprevisible; canviar la cultura castellera d'una colla és també difícil tot i que no tant, però, per descomptat, no seré jo qui mogui un dit per influir en ningú. Sóc partidari que sigui la gent, ella mateixa, la responsable de canviar. Jo no tinc cap interès a intentar canviar ningú. Prou feines passo ocupant-me de mi mateix com per a més a més haver d'ocupar-me dels altres. Ara bé, en revistes i publicacions, i en altres àmbits, és clar que sóc jo qui parlo, el casteller republicà individualista...
