12 de novembre 2008

IV. Mireu-se-la com ve

—Mireu-se-la com ve, amb aquella manera de caminar, la meva reina, la meva victòria, el meu anhel —la pubilleta daurada. Ella per a mi, en aquest moment, ho és tot: la resta —progrés, ciència, ambició, civilització, etcètera— és pols, misèria — jo ho sento dins dins de mi tot això, tan viu, tan pur! I tot el que no és Bellesa, amor o glòria, ho veig petit, mesquí, fa riure: què és la Filosofia, sinó l'art de dir cadascú el que li dongui la gana sense més proves —i què és la Matemàtica, sinó l'art d'anar dient veritats com punys de què ningú n'ha de fer res? I en aquest moment és la cosa més meravellosa del món perquè en ella s'abracen i es confonen tota la meravella corporal i tota la meravella espiritual de la Naturalesa, que du un cant a les entranyes, perquè neixen en la palpitació rítmica de l'Univers —les palpitacions del temps.

»Mireu-se-la com ve, cantussejant en l'aura magnífica, la noia idealitzada. Aquesta segur que no tindrà mai la regla i les seves carícies sempre han de ser franques. Es va apropant a mi travessant el camp de tir, brandant el maluc, somrient d'orella a orella, aliena als projectils que li disparen els soldats d'ulls esbatanats i exorbitats que saben, per instint tel·lúric, que ella ve a mi, que som l'ungla que es clava en la carn de l'altre. Els seus ulls llampeguen i disparen bales que ella esquiva sense proposar-s'ho, sense vacil·lar, amb naturalitat, però que se'm claven ben endins i em traspassen. Quin advertiment obscur els posa de seguida en guàrdia i ens els fa enemics?

»Mireu-se-la com ve, fontinyol suau que cantusseja en la muntanya —mireu-se-la ara, que en sento la remor i que vibra vivament en el fons de les meves entranyes, i que se li escapa el riure de la joia i que apressa el pas i que ve i em diu:

—Repeïtis, Retepeïtis!