Ell li havia dit:
—No hi ha res com arribar, en aquests llocs, més tard de mitjanit, quan les mosques escampen i només resten alguns gats repenjats a la barra lliure.
Ella havia respost, fent-li dos petons, un a cada galta, enriolada com una folla:
—Millor! Com em plau la ferum dels camps plens de gots i orxegades d'ací d'allà, i pitofs fent tentines tomballant en sobtats batzacs; i heus ací la barra com una pista d'aterratge, enganxifosa com tolls de quitrà, i tot l'assortit de beverri per remullar la gargamella. Aquí se'ns presenta la nit dels homes com una comèdia als ulls de l'espectador: en una situació obscura, que només les al·lusions van, a poc a poc, fixant. Tenim tota la nit per fantasiejar, tota la matinada per contemplar aquest teatre de titelles. La llum de la matinada il·luminarà l'escenari i coneixerem el plantejament de la «intriga» —i potser serem nosaltres els protagonistes.
Mes, qui ho havia de dir, ben aviat sentirien l'orquestra. Rau-rau, un so sord que semblava que naixia del seu cor va esvalotar-la. Rau-rau, la rossegava... «Repeïtis, oh repeïtis!» «Calla! Què coi vols?» «Que es fa de dia, i sento un rau-rau» Se la guaità amb un bri de feixuguesa al pap, i «I jo també el tinc darrere l'òrbita orbicular, que em fa veure les constel·lacions mentre m'eixorba, i com més cec esdevinc més pregona és ma visió, que aviat trobaré vida intergalàctica i seré l'home més conegut d'aquest roc que volta el sol» «Pobre Repeïtis, quan plogui et courà l'ull».
—Aviat plourà,
això prou que ho sé,
i sé que em nourà,
oh, prou que ho sé!,
i l'ull em courà,
oh, quin mal!, ho sé,
el rau-rau rourà
els meus ulls, ho sé,
i sé que plourà,
perquè ploraré.
—Ara no plou? —contestà ella— I què és aquesta remor, aquest rau-rau, doncs? —Ell va esbatanar els ulls desorbitats per escoltar millor, i va cridar, amb veu inflada i sonora: —És la veu de la caverna, nena, que brama aquí a Gualdors i que ens enclourà...
No era una veu, eren mil veus.
