L'orgue cacofònic és bigarrat, cridaner i versicolor, i pampallugueja ocult rere el llard i el vesc del món lluentejant. Però hi ha un altre orgue que es revela directament als ulls, que es pot tocar i fins i tot sentir-ne la remor del bleix o la ranera del pateix, els sospirs acompasats amb el vent. Hi ha els tolls de sang en tots els racons del camp de batalla, i l'orgue s'hi aixeca, i els blocs d'edificis canten en silenci al cel emboirat, guarnits de grafitis espinosos, amagats entre la lleu calitja de la ciutat, i les gents que hi avancen, en colles, o solitàries, cada una fent tabola en silenci, o en l'estridència de llur entotsolament, perpetrant la simfonia de la població de fantasmes, aficionats estrenus que toquen en una banda improvisada per un il·luminat qualsevol.
Aquest orgue silenciós sona al ritme íntim de les coses, i si s'oís seria música celestial i trobaríem el sentit de tot el que es belluga, però manté inconnexes les causes de llurs conseqüències, el perquè pel qual es mouen sol i estrelles, i per què hom pot mastegar l'aire i fondre's en una cambra, o evaporar-se en un encís enigmàtic del gènere animal, vegetal, protozoic, material i espiritual ensems, una cançó no dita, una passió continguda que es confon en cada gra de pols. L'orgue silenciós només sospira, però aquest sospir és més aviat un somriure, puix que més a prop és sospir a amor que neu a blancor.
Tot plegat, a ells això els dóna una subtil manera de romàntica inquietud, un goig que, per què no s'acaba, escanya i ofega.
