Reïra de bet dels pebrots corcats de déu, els coneixements d'ella de geografia pàtria són més aviat rudimentaris. Ella no té culpa si a col·legi ensenyen abans els greus perills de la cafeïna o de la trepanomatosi del mal francès, que no pas les iròniques tragèdies de Sòfocles. Ella no té massa culpa llavors si en les excursions, més que portar-se a l'admiració exaltada i, en abeurar-se en una font, sentir com amb els clars regalims de l'aigua virginal ella s'amara d'una saviesa dolça i que tot el món floreix i que ella esdevé ànima de totes les muntanyes —no té culpa si ella en les excursions, amb l'educació rebuda, més tost corria rere les bardisses, com folla, amb un amic, al fullatge... Problemes de geografia aplicada o de càlcul diferencial. «A Gualdors tot put, és foc, fum, fems, pets», havia romput un dia, arrepenjant-se amb l'altre braç a la pista d'aterratge. «A Gualdors —havia respost ell, amorós— hi hagués tot això, tampoc no sabria què fer-hi, sinó orxegar».
A canvi d'ignoràncies vergonyants ella tenia el do de saber allò que cal, la mesura justa de les coses, el mot enciser i el gest àgil embaumador d'angelet de la terra, perdut en aiguamolls ombrívols i pestilents. Vegeu-la com s'és vestida, quina intuïció en el medi, que així com va res no hi manca ni en sobra, sense demanar res a ningú, sense vacil·lar, amb aquella naturalitat d'aquell qui té tot el bagatge per anar pel món i superar sequeres i inundacions. Sap i endevina el somrís precís, les mitges que s'ha de posar i les sabates, i tota la pesca que pot imaginar-se fàcilment, i que no cal anar inventariant: hi ha qui ha nascut amb la bona estrella, i ell s'ho sap i n'abusa —i hi ha gent com en Vilaró, que li volen el cap a cop de metralladora a la primera que s'exposa —pregueu per tots els Vilarons de la terra!
Hi ha qui qualsevol cosa que es posés li escauria bé, però ella a més sabia optimitzar els seus encisos i creava una aurèola aurífica de primavera collserolenca. Podríem dir com són totes les altres: massa grosses, massa grasses, massa grises; i ella era tot el contrari. I de tan natural com semblava, era la pròpia natura, el cant natural que ressona en les cavernes corporals i eixorda en totes les esplugues de la terra; i estova la pedra i conjumina matèria i esperit, i tot és u i harmonia natural i divinal ensems —i tothom vol conjuminar-hi matèria i esperit, amarar-se de la seva saviesa i, bevent al raig de la font, assaborir els secrets de la terra misteriosa.
Mitja clàssica que deu deixar el jonoll nu. I això, sembla que no, li fa tota una altra manera de caminar.
