...Eren mil veus. Era un himne cacofònic d'orgue psicodèlic.
Les aigües de les lleixes prenen en davallar per la gorja els gusts més inopinats. Dolç gust de canyís tropical, o cantellut aroma de reminiscències siberianes; gusts francs, domèstics com el Fluvià, gusts torrencials de salts verticals i goles xarbotants. Els gusts es barregen, s'ajusten, es barallen, s'anihilen, reneixen, es multipliquen, reposen al paladar o bullen a la llengua furients. Recipients d'allò més variats, ampolles, botelles i bòtils, porrons, bótes, barrals i barralons, feien ressonar alegres els líquids i retenien el seu esprit —l'esprit sagrat, sacre, diví— amb serenor triomfal. Si hom parava l'orella sentia formidables mugits, cants olímpics, parlaments d'esmolada retòrica ciceroniana, parloteigs de marmanyera de quarts de quinze, insondables plors, inacabables sospirs. Mil veus, mil veus i una veu sola. L'orgue cacofònic canta ensems amb tots els seus bòtils i fòtils, foteses i collonades, registres, registradors, ministres i ministrils, amb veu de tiple, de gralla, de xiulet, de fagot i de xirimia, i de violí i de viola, amb fums i sense fums, i veus de contrabaix, de vells escanyussats gargallosos, d'oboè, de saxòfon, de bombarda i de còctel molotov, de trompeta bastarda, de nasard, és veu de tro i veu de psalm, veu del cel i de la puta mare de déu.
Ella i ell escoltaven, juntets en un racó de la pista d'aterratge. I ell va repenjar el cap al pit d'ella, aurífica, esplet de primavera collserolenca, ufana d'obaga humida tendra, delitosa, flairant. I ell va sentir, sense voler, una veu encara, i aquest escolt profanava la beatitud del moment. Escoltava el bleix d'ella, com si el respirés a ell, son respir.
