Havien sortit a Gualdors en acabar la tarda encara amb la vivor del sol als ulls. Ella anava pels carrers un bon tros davant d'ell, que indolent per a l'esport com a bon urbanita barceloní d'avui dia no la seguia sinó rondinant. Mes, com tothom sap, és la dissensió en banalitats ço que amaneix les relacions i les fa valuoses, puix que les petites diferències irreductibles salen i donen gust a la convivència, que altrament fóra fada.
Els dinou anys d'ella s'inflamaven amb una pruïja pueril de superació i primacia, bon punt eixien de la junga d'asfalt i penetraven a Gualdors, sobretot si se'n presentava una de moguda, enfiladissa i rosta. La feixuguesa dels peus d'ell, que l'acostava als seixanta anys, s'hauria complagut, en canvi, en aquella hora esquerpa, amb una indecisa cerveseta al bohemi S-P, on prendria més cura de la conversa i dels incidents i albirs de la ruta de son objecte, i s'estalviaria els guals llenegosos, envescats i fetorosos d'orgues cacofònics eixordadors invisibles.
Ella tenia un bresseig de malucs que ostentava el privilegi d'enfurismar-lo. La noia era de dur el ritme i d'una tirada fer-la ballar grassa més de tres hores, amb prou feines aturant-se a l'abeurador de tant en tant. Allí, majestàtica, bleixant i ben roja, com un lleó que es passeja amb la cara victoriosa regalant sang negra —cal dir que les imitacions tristes de la literatura clàssica mai foren el punt fort d'aquest cronista—, el cridava tot esguardant-lo enriolada, repenjada amb aquella gràcia, gaudint amb negligència altiva de la carícia freda dels animals que l'assetjaven. I així que ell hi arribava, esbufegant com una vaca anèmica, delint-se per creuar alguna paraula amb ella, ella li encolomava la beguda i l'arrossegava novament al camp de batalla per reemprendre el bresseig de malucs amb braó renovellat.
Ell solia llavors protestar amb fúria, aferrant-se a l'abeurador enganxifós com una pista d'aterratge d'on no volgués envolar-se mai més, i cridant que si a ella això la divertia, ja podia fer-s'ho amb qui volgués que ell no avançaria un sol pas. Mes la seva veu es perdia en la cacofonia i la noia ni el sentia, i quan es perdia pel camp rere arbres i bèsties ell ja s'impacientava de tornar a ensumar-la i, tot inquiet, tot perdut sense ella, s'hi llençava.
Així com fan els infants quan proven la rebequeria de no seguir, ell la seguia, apressant el pas, i com vergonyós per un moment que ella el veiés seguir.
En no veure-la, en sentir-se tot sol en la pregona solitud de la multitud, havia sentit, materialment, por.
